Barcelona“S’ha d’escriure sense por, però s’ha de publicar amb por”. Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat Llucia Ramis deu anys després de debutar amb la novel·la Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Columna, 2008). Tres llibres més tard, l’autora mallorquina ha sigut recompensada amb el tercer premi Llibres Anagrama -dotat amb 6.000 euros- per Les possessions, que serà publicat en català al març per l’editorial fundada per Jorge Herralde i a l’abril per Libros del Asteroide. “Escriure és una forma de suïcidi -afegeix-. Quan t’atemoreix publicar un llibre saps que has treballat de forma honesta”.

Les possessions arriba cinc anys després que Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna) i, com la seva predecessora, arrenca d’un detall biogràfic comprometedor, encara que Ramis no ho enfoca des de la perspectiva de l’autoficció. “No té cap sentit llegir la novel·la com un roman à clef ”, assegura. Al llibre, una narradora en primera persona viatja de Barcelona a Palma per frenar “l’espiral conspiranoica del pare, que amb la jubilació ha passat de ser un plàcid professor d’institut a iniciar una batalla contra un presumpte delicte urbanístic”, avança l’editora Isabel Obiols, al capdavant de la col·lecció catalana d’Anagrama, que ja s’acosta als cinquanta títols. L’acció té lloc l’any 2007: la protagonista mira d’ajudar la mare a resoldre la incòmoda situació familiar alhora que es retroba amb un antic amant i mentor, un periodista dues dècades més gran que ella. “Això em permet reflexionar sobre el periodisme -diu-: ens falta molta autocrítica, però no són el mateix els rumors que la informació que t’arriba a través dels mitjans”.

Hi ha una tercera línia narrativa centrada a explorar les conseqüències de l’especulació immobiliària: un dels successos més macabres del llibre passa al Madrid del 1993, on l’empresari Benito Vasconcelos, exsoci de l’avi de la protagonista, assassina la dona i el fill i després se suïcida. “El que va passar llavors semblava que fos el final de la bombolla urbanística, però només va ser el principi -recorda Ramis-: Les possessions és una novel·la crítica, però no de denúncia. Un dels temes que més m’ha interessat abordar és el de la malaltia mental. Encara ara hi ha un tabú que impedeix que se’n parli obertament”.

Centrar-se en la crisi

Des que es va estrenar amb Coses que et passen a Barcelona..., Llucia Ramis ha publicat tres novel·les més. “Hi ha un fil conductor en totes elles: la crisi -admet-. Curiosament sempre transcorren el 2007, un any que em serveix per explicar tot el que encara està passant ara”. L’escriptora i periodista reconeix que des del primer moment s’ha sentit molt ben tractada. “El dia de la primera roda de premsa, Ester Pujol, la meva primera editora, em va ensenyar una columna sobre mi que acabava de publicar Sergi Pàmies -explica-. El fet de ser ultraafortunada m’ha tornat més exigent. Sempre he escrit una mica com em donava la gana, però cada vegada em sento més lliure de fer el que vull”.

Pàmies, que formava part del jurat del premi, juntament amb Mita Casacuberta, Guillem Gisbert, Imma Monsó, Isabel Obiols i Silvia Sesé, destaca que a Les possessions Ramis “s’ha desempallegat de l’etiqueta generacional sense renunciar-hi”. Entre “les múltiples capes del llibre” hi ha “l’amor, el misteri literari, l’humor i la memòria”. També una “capacitat reflexiva” fins ara menys present en l’obra narrativa de l’autora. “M’he adonat que som el que hem anat perdent -resumeix-. Les possessions és la manera que tenim a Mallorca de referir-nos als masos, a les propietats familiars. Hi parlo de dues cases molt importants en la vida de la narradora. Tinc una visió molt crítica amb l’afany de poder”. Ramis no passa per alt la polisèmia del títol de la novel·la: “Quan deixes de ser tu i embogeixes ets posseït per alguna cosa que no se sap”. Avança, també, que una de les paraules clau del llibre és “indignació”.