BarcelonaLes expectatives d'aquest Sant Jordi són molt altes. És la diada del retorn a la normalitat després del parèntesi obligat a causa de la pandèmia, que es va obrir el març del 2020. Tornen les parades als carrers sense recintes perimetrats. La mascareta no serà obligatòria i les firmes de llibres no requeriran mesures de protecció extremes. L'ambient deixarà de fer olor de gel hidroalcohòlic i es deixarà impregnar, com abans, del perfum de les roses. La gran amenaça d'aquest 2022 no és diu covid, sinó la possibilitat de xàfecs a bona part de Catalunya, sobretot al matí i al migdia.

Potser perquè els autors també necessitaven trencar amb el marc opressiu del confinament i les restriccions sanitàries, són moltes les novel·les que enguany plantegen viatges a llocs insòlits i que s'allunyen del present. En seleccionem una desena que tenen molts números de formar part dels llibres més venuts durant aquest 23 d'abril.

Mamut (Club Editor) és la història d'una jove doctoranda en sociologia que decideix marxar de Barcelona i instal·lar-se en una casa aïllada enmig de la muntanya, sense cap comoditat, amb la intenció de trobar una forma de vida que l'ompli. La protagonista, a més, té l'aspiració de quedar prenyada. "Ella té la necessitat de retrobar-se amb coses de debò, amb una certa autenticitat –comenta Eva Baltasar, que amb aquesta novel·la breu tanca un tríptic que va obrir el 2018 amb Permagel–. Mamut és una novel·la, però té un origen biogràfic. Jo també vaig necessitar fugir de Barcelona. Tenia 26 anys i una nena petita de dos. Vaig deixar la feina i el pis, les poques relacions que tenia... només calia que tingués una mica de confiança en la vida i fer el pas. Vam marxar a una casa aïllada del Berguedà. A la muntanya les relacions són més transparents i directes que a la ciutat. Quan algú ve, ve de cara, no et clavarà un punyal per l'esquena. Si et conformes amb el que tens, la vida és més fàcil, allà". Entre el dilema d'aguantar o fer les maletes i desaparèixer, Eva Baltasar ho té clar: "A la vida no té sentit resignar-se ni resistir: si has de fugir, fes-ho".

El repte que proposa Albert Sánchez Piñol a El monstre de Santa Helena (La Campana) és doble: envia els personatges a una illa perduda enmig de l'oceà Atlàntic, en ple segle XIX, per trobar-se amb el presoner il·lustre que hi viu, Napoleó Bonaparte. La parella d'amants que arriben a Santa Helena són tan reals com l'antic emperador, la marquesa de Custine –narradora de la història– i l'escriptor François-René de Chateaubriand. "La trobada entre els tres hauria sigut possible, històricament, però el que jo faig és transformar l'escenari real en una altra cosa a través del gènere fantàstic", comenta l'autor. Els protagonistes han de plantar cara a un monstre que surt del fons del mar i comença a devastar cases i a devorar persones. És el bigcripi. "A la novel·la, l'aparició del bigcripi provoca un dilema bestial –diu Sánchez Piñol–: què fem, tornem a donar el poder al tirànic Napoleó perquè capitanegi el combat contra el monstre o deixem que ens esclafi?"

Amb les seves novel·les ambientades en els temps de la República i l’Imperi Romà, Santiago Posteguillo s’ha guanyat centenars de milers de lectors. Després del díptic format per Yo, Julia –premi Planeta 2017– i la seva seqüela, l'autor valencià ha canviat d'editorial i publica Roma soc jo a Rosa dels Vents i Ediciones B, segell de Penguin Random House. El llibre inaugura un cicle de sis novel·les protagonitzades per Juli Cèsar (100-44 aC): se centra en la infantesa i joventut del líder polític i militar, i l'autor n'ha volgut destacar la seva modernitat. "No podia ser feminista però vivia amb la mare, dues germanes, una tieta i la seva filla, entenia l’univers femení i respectava l’opinió de les dones", comentava Posteguillo durant la presentació del llibre a Grècia. El seu Juli Cèsar defensa els drets del poble romà i dels habitants de les províncies. El seu idealisme aniria canviant a mesura que madurés: "S'aniria transformant, abandonant l’idealisme pel realisme, sobretot quan la justícia romana el decebia perquè no li servia per complir els seus objectius". Des que es va publicar a principis d'abril, Roma soy yo encapçala la llista de novel·les més venudes en castellà.

El viatge que planteja Empar Moliner a Benvolguda, últim premi Ramon Llull, no és geogràfic, sinó mental. La Remei, protagonista de la novel·la, poc després de fer 50 anys, arriba a la menopausa i comença a patir per les conseqüències de l'envelliment, la pèrdua del desig sexual i la possibilitat que el seu marit la vulgui deixar per una noia més jove que acaba de conèixer. "A les novel·les i també a les sèries et trobes que si la protagonista és femenina la història que t'expliquen és de redempció. Jo no ho pretenia, això –assegura Moliner–. Per què hauria de voler que se'n sortís, la Remei? Hi ha molta ficció on les protagonistes estan contentes amb el seu pes, follen bé i són hackers. A mi em cansa una mica, tot això". Moliner remarca que la menopausa –tema poc explorat literàriament– comporta "un declivi físic, sexual i també té conseqüències psicològiques". I conclou: "A partir d'un moment determinat el sexe és possible si hi ha Viagra i lubricant".

"Enamorar-se no és un argument de pel·li barata", diu un dels personatges de Nosaltres, després, de Sílvia Soler. La novel·la, publicada a Univers, posa contra les cordes els seus quatre protagonistes, dues parelles que voregen la cinquantena, però no a causa de la seva salut, sinó per culpa d'un daltabaix amorós que els involucra a tots. Des que va aparèixer a finals del mes d'agost passat, Nosaltres, després s'ha mantingut entre els deu títols més venuts de ficció en català. Vuit mesos després, Soler ha afegit un nou llibre a la seva trajectòria, L'alegria de viure, on l'autora es refugia en els racons de la infantesa, en la música i les lectures, en les trobades amb amics a la fresca i en les festes de Nadal. Aquest viatge al passat ressona també en el present de l'autora: activant la memòria ha pogut reviure aquests retalls de felicitat personal que a partir d'ara formaran part també de la memòria dels lectors.

L'inici de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia el 24 de febrer ha tornat a despertar l'interès per llibres que expliquin el complex país governat per Vladímir Putin. Llibert Ferri ha fet balanç de les últimes dècades del gegant a Putin trenta anys després del final de l'URSS (Edicions de 1984), Olga Merino ha recordat a Cinco inviernos (Alfaguara) els anys decisius –en plena dècada dels 90– en què va ser corresponsal a Moscou, i Manel Alías ha publicat Rússia, l'escenari més gran del món (Ara Llibres). El periodista, que ha estat durant set anys el pont de TV3 amb Rússia –i que durant l'inici de la guerra va signar algunes de les cròniques més trasbalsadores del conflicte–, combina memòries personals i periodisme: "He estat moltes vegades a la mateixa sala que Putin, i l’he seguit moltes hores, però mai li he pogut fer ni una pregunta –diu Alías–. Manté molta distància amb tot i amb tothom. Una de les eines que té per ser un dirigent tan influent al món és fer por". 

A Bona sort (Periscopi/Asteroide), Nickolas Butler deixa Wisconsin, on ha crescut, viu i on situa la majoria de les seves novel·les, i es trasllada a Jackson, a l'estat de Wyoming. Allà viuen els tres protagonistes del llibre, que reben l'encàrrec d'acabar una luxosa casa de milions de dòlars, en un lloc pràcticament inaccessible, en molt poc temps. És una salvatjada, però ho accepten perquè creuen que els diners els poden canviar la vida. "Als Estats Units el més preocupant és que cada vegada és més difícil accedir a l’educació i al sistema sanitari i comprar-se una casa –comentava el nord-americà al març a Barcelona–. Tot allò que els nostres avis es pensaven que era el Somni Americà s’està diluint. I la gent n’és cada vegada més conscient". 

Des que el 1982 va debutar amb La casa de los espíritus –que l'agència literària de Carmen Balcells va convertir en un fenomen global– la xilena Isabel Allende ha venut més de 73 milions d'exemplars de les seves novel·les. L'última és Violeta (Plaza & Janés), inspirada per la seva mare. És la història d'una dona que viu tot un segle, des de la grip espanyola del 1920 fins al covid. Sense citar Xile, hi apareixen situacions polítiques i familiars que l'autora ha viscut, com la dictadura i l'exili –també la mort d'una filla–, i quatre amors que donen una pàtina sensual a la història. "El poder, l'ambició, la cobdícia i no només l'amor mouen el món, però a mi el que m'interessa és explicar les emocions –afirma Allende–. El que m'ha mogut a fer les més grans brutalitats i els gestos més heroics és l'amor. Desgraciadament, segueixo sent una apassionada i una romàntica. Crec en l'amor fermament: em vaig casar als 77 anys".

L'última novel·la de Joan-Lluís Lluís està gaudint també d'una llarga vida a les llibreries. Des que Junil a les terres dels bàrbars (Club Editor) va aparèixer el setembre passat, aquesta història ambientada al segle I dC no ha deixat de donar alegries a l'escriptor nord-català. Ha aparegut a les llistes dels millors llibres de l'any, ha guanyat el premi Òmnium i s'ha mantingut entre els deu títols més venuts de ficció en català durant 32 setmanes. "La idea de la novel·la va sortir mentre llegia sobre Ovidi, que va passar de ser el gran poeta viu del moment a ser un miserable desterrat a Tomis", recorda Lluís. La jove protagonista emprèn una odissea fins als confins de l'Imperi Romà acompanyada de tres esclaus amb la intenció de conèixer el poeta que la té fascinada. "La novel·la passa fa vint segles, però no és històrica –assegura–. Al gènere el marquen massa els fets i les dades, i jo necessito molta llibertat".

Si hi ha un llibre que no deixa de batre rècords és Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà. Guanyadora del premi Llibres Anagrama 2019, la novel·la es va publicar al maig del 2019 i porta 154 setmanes –amb alguna breu intermitència– a la llista de més venuts, la reeixida adaptació teatral de Guillem Albà i Joan Arqué tornarà a representar-se a la Biblioteca de Catalunya a partir del 4 de juliol. A la novel·la, Solà convida els lectors a passejar-se pels Pirineus, un entorn salvatge i de vegades inhòspit on dona veu a poetes, bruixes, núvols, óssos i dones d'aigua. Ha estat fugint del present, i amb referents al cap com Víctor Català i Marià Vayreda, que Solà ha confegit una de les ficcions més singulars de la narrativa catalana contemporània. Es troba en procés de traducció a una vintena de llengües –n'acaba d'aparèixer la versió anglesa–, ha estat adaptada al teatre i ha guanyat el premi de Literatura de la Unió Europea. "El títol, Canto jo i la muntanya balla, té un punt d’ironia, de xuleria i de joc –totes aquestes coses hi són, al llibre– però també remet al fet que amb les paraules, i la literatura, es poden fer ballar muntanyes". La resposta dels lectors demostra que, escrivint, Irene Solà pot aconseguir tot el que es proposi.