Barcelona"A partir d'ara només soc la que espera el que ha de passar: que el meu home s'enamori de la noia que seu al meu seient", diu la protagonista de la nova novel·la d'Empar Moliner, Benvolguda (Columna, 2022), que ha guanyat la 42a edició del Ramon Llull, premi dotat amb 60.000 euros. La crisi de parella entre la Remei i el seu home, de qui sospita que es pot enamorar d'una jove violinista, és el motor narratiu d'una història protagonitzada per una dona de poc més de cinquanta anys, mare d'una filla que s'acosta a l'adolescència, que conviu des de fa poc amb els efectes de la menopausa i que té un problema amb l'alcohol. Els estralls del temps mai no havien estat tan presents en un llibre de Moliner; tampoc les seqüeles que una família disfuncional pot deixar. El seu sentit de l'humor ha virat de l'acidesa a l'amargor per endinsar-se en una temporada decisiva a la vida d'una dona a qui costa acceptar que es fa gran.

Fa temps que treballaves en aquesta novel·la. Quan vas publicar els contes d'És que abans no érem així (Columna, 2020) em vas dir que ja la tenies gairebé a punt.

— Sí. Però no la volia publicar perquè pensava que tothom que la llegís es deprimiria molt. Aquest llibre no podia sortir fins que hagués acceptat la idea que la meva filla acabava la primària i començava la secundària.

La filla de la protagonista es troba precisament a l'últim curs abans d'encetar aquesta nova etapa.

— Sí. Quan tens fills hi ha una etapa de felicitat extrema, la dels zero als deu anys. És una dècada en què el món t'importa molt poc i et centres en l'emoció i la intensitat de cuidar la criatura. La sensació animal d'ocupar-te d'un cadell és molt bèstia. Si algú li fes mal, el mataries!

Benvolguda arrenca en un moment de frontera pel que fa a la maternitat, però també en relació a la parella i a la percepció d'un mateix.

— Sempre he explicat el que m'envolta. Ho copio tot: les cares que veig, les veus, els gestos... Puc robar qualsevol detall per convertir-lo en ficció. Els meus personatges són més grans que els dels contes que escrivia a finals dels 90. No ho puc evitar, envelleixen amb mi.

Els de la novel·la han deixat la vida nocturna i alguns excessos per instal·lar-se en una casa d'una urbanització a mig fer "d'un poble lletjot del Vallès Occidental".

— Hi ha idees que em van perseguint al llarg dels anys. Una d'elles és la de les urbanitzacions fantasma. Tornant de TV3 n'hi ha una entre Sant Cugat i Rubí que em té fascinada: des de la carretera la veus allà dalt, enmig del no-res. Anant cap a la tele també em trobo amb un descampat enorme amb un parc infantil, perdut. Tot això em crida l'atenció. Per això hi instal·lo els protagonistes de la novel·la.

És un lloc on, aparentment, les famílies que hi viuen tenen una vida idíl·lica.

— M'encantaria que la meva vida fos com aquells 20 primers minuts d'un telefilm en què no passa res. La Remei, la protagonista de la novel·la, pensa el mateix. Potser és un sentiment més universal del que sembla. A vegades imagino gent que, després de portar una vida molt boja, acaba retirant-se i porta els fills a un col·le religiós. Jo voldria una vida més tranquil·la.

Voldries abaixar el ritme?

— Voldria fer menys coses, però no puc.

La protagonista de la novel·la és una dibuixant que ha tingut èxit il·lustrant "un llibre de llistes".

— És una cosa que passa sovint: pots haver fet coses que són meravelloses però l'èxit t'arribarà amb un llibre de merda. Aquesta idea de l'èxit és estranya, també. Aquest matí veia a Twitter que algú deia que per guanyar un premi has de sortir a TV3. El més important no és sortir-hi, sinó fer el llibre. I per a mi, el millor d'escriure és el camí, no la finalitat.

Quin camí volies explicar, a Benvolguda?

— A les novel·les i també a les sèries et trobes que si la protagonista és femenina la història que t'expliquen és de redempció. Jo no ho pretenia, això. Per què hauria de voler que se'n sortís, la Remei? Hi ha molta ficció on les protagonistes estan contentes amb el seu pes, follen bé i són hackers. A mi em cansa una mica, tot això.

Mires cap a un moment complicat, el de l'arribada de la menopausa.

— Hi ha un declivi físic i sexual, i també té conseqüències psicològiques. No he llegit gaires novel·les sobre els canvis que implica la menopausa. El repte era aconseguir treure'n material literari, d'aquesta experiència. El declivi masculí sí que l'he llegit, i m'encanta haver-ho pogut fer: penso, per exemple, en les últimes novel·les de Michel Houellebecq i de Philip Roth. Potser Víctor Català, que m'encanta, tenia molts temes al cap abans que aquest... i Ramon Llull tenia altres problemes que comentar per escrit la menopausa de les amigues.

La mirada a la menopausa és molt íntima.

— La Remei s'adona que de cop follar li fa mal! No ens vam preocupar de preguntar-ho a les nostres mares, això. La possibilitat de fer un "aquí te pillo y aquí te mato" era un gran privilegi i no ens n'adonàvem. A partir d'un moment determinat el sexe és possible si hi ha Viagra i lubricant.

M'acabes de fer un espòiler vital.

— Potser sí! Aquestes coses no s'acostumen a explicar en una novel·la, oi?

La Remei ens explica un present amb més xacres que virtuts.

— Pateix per tot i tota l'estona. Jo també soc patidora. Quan la seva parella la coneix pensa que si s'ha enamorat d'ella no pot ser un home tan meravellós i que potser ella no s'ho mereix. Voldria que el que explico a la novel·la fos llegit com l'experiència d'una part de l'ànima humana, no només la de les dones. El personatge de la Remei podria ser un home. Sempre dubto fins a l'últim moment a l'hora d'escollir el gènere dels protagonistes. La meravella i l'horror de la parella són transversals.

Escrius sobre com s'esbrava una relació, i també sobre les relacions que deixem enrere.

— Sempre m'ha encuriosit el fenomen d'ajuntar-se amb algú, de dormir al mateix llit, de tenir fills, si es vol i si es pot... Després hi ha les exparelles, els que ja no formen part de la teva vida. La Remei hi manté una relació tamisada pel temps. El marit havia odiat les exparelles de la Remei, però ara ja no és així.

¿L'odi s'atenua, a mesura que passen els anys?

— Sí. Hi ha una edat en què et sents capaç de perdonar coses de tothom. Quan et fas gran i veus que tothom es comença a morir penses que et queda menys temps per viure del que ja has viscut. Si tens fills, el que vols de veritat és la pau mundial. Deploro més la guerra a Ucraïna que la dels Balcans: als anys 90 era menys conscient del món.

¿Si no haguessis tingut fills seria diferent?

— Hi ha una gran diferència a la vida: tenir fills o no tenir-ne. Si no n'hagués tingut seria més egocèntrica, segurament. Si em pregunten què m'ha influït, a la vida, diria: alguns llibres, vins i cançons, però també algunes persones que he conegut i la criatura que un dia em cabia a la panxa. Sembla mentida que la vaig tenir a dins i que ara puguem parlar de tantes coses... De tothom que conec, la meva filla és qui em pot fer sentir més vulnerable.

La protagonista recorda també que va créixer en una família on la mare va morir jove, el pare va anar a la presó, un tiet es va suïcidar i un altre tiet necessitava que algú –ella– el masturbés cada dia. "Reclamo amor exagerat perquè he tingut una infantesa desgraciada", llegim a la novel·la.

— Ella se sent desgraciada en el sentit en què algú diu que has desgraciat un quadre o un vestit. A la seva família viuen la sexualitat d'una forma perversa. Així i tot, la Remei aconsegueix viure el sexe intensament amb la seva parella durant molt de temps.

Pintes l'envelliment com un procés fotut.

— Hi ha un moment que t'adones que tot aniria millor si tinguessis deu anys menys. Aquesta és la meva novel·la sobre la crisi dels 50. Poc o molt tothom n'escriu una. Les que he llegit són més amables.

Crisi superada?

— Sempre hi ha nous reptes i crisis a l'horitzó. També coses bones, eh?

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Benvolguda a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.