BarcelonaTota filosofia incita a pensar, ja sigui per qüestionar aspectes de l'ordre social hegemònic o per enfortir-los. Qüestions com la identitat, l'amor i l'educació són encara temes recurrents en el pensament contemporani, si bé durant les últimes dècades s'hi han afegit conceptes com el de societat líquida (Zygmunt Bauman), la hipermodernitat –efímera, consumista i excessiva– (Gilles Lipovetsky) i la superació dels gèneres a través d'idees com la construcció social de la identitat (Judith Butler) o la neutralitat del cíborg (Donna Haraway). Entre els temes que han anat adquirint presència darrerament hi ha la preocupació creixent per la crisi climàtica, el respecte a la biodiversitat, el crit d'alerta sobre la involució de la democràcia, el posthumanisme i la importància de les cures.

Redefinir l'amor

Eva Illouz vol deixar enrere la "misèria sentimental" i Byung-Chul Han adverteix de l'excés de narcisisme

La sociòloga franco-israeliana Eva Illouz (Fes, 1961) ha dedicat bona part de la seva trajectòria a investigar com ha canviat el concepte d'amor. "Quan ara ens endinsem en una relació amorosa entrem en un territori del tot incert, perquè no sabem quina és la conducta òptima, i aquesta situació no té precedents en la història", afirma al seu últim assaig, El fin del amor (Katz, 2020). Els models d'amor impulsats per la societat de consum –l'evolució del model burgès del segle XIX– ja no funcionen. En un món on el neoliberalisme s'ha aplicat també a les relacions de parella, el mer "intercanvi d'utilitats entre dues entitats" genera "misèria sentimental". Byung-Chul Han (Seül, 1959) determina a La agonía del Eros (Herder, 2014) que una de les grans amenaces de l'amor en el món contemporani és "la desaparició de l'altre". "Vivim en una societat que es fa cada vegada més narcisista –explica–. La libido s'inverteix, sobretot, en la pròpia subjectivitat".

La crisi climàtica

Naomi Klein adverteix de la necessitat imminent d'un Green New Deal

“Hem d’aconseguir enterrar el capitalisme neoliberal dels últims 25 anys perquè xoca directament amb el que cal fer per combatre el canvi climàtic", explicava Naomi Klein (Montreal, 1970) quan va presentar Això ho canvia tot (Empúries/Paidós, 2015) a Barcelona. Entre les prioritats que considerava llavors hi havia "la reducció de les emissions de diòxid de carboni", "invertir més en l’esfera pública i això vol dir en transports públics, però també en energies renovables", i lluitar "contra la privatització, que ha perjudicat molts sectors que van en contra d’una transició energètica”. Ara a En flames (Empúries, 2021) defensa la necessitat imminent d'un pacte per a la conversió ecològica, un Green New Deal. "Al rellotge climàtic se li esgota el temps", afirma, postulat que comparteix amb Srecko Horvat (Osijek, 1983), que a After the Apocalypse (Polity Press, 2021) relaciona l'emergència ambiental amb la pandèmia actual de covid-19.

Cap al posthumanisme

L'expansió de la tecnologia: oportunitat o amenaça?

"Avui dia ja no podem partir acríticament de la centralitat de l'humà", escriu Rosi Braidotti (Latisana, 1954) al seu llibre més conegut i influent, Coneixement posthumà (Arcàdia, 2020). La creixent importància de la tecnologia i l'emergència climàtica –que resignifica la natura– no ha de conduir la societat, segons la filòsofa italoaustraliana, cap a una situació apocalíptica. Menys optimista que Braidotti es mostra Éric Sadin (París, 1972), una de les figures més destacades del pensament tecnocrític. En parla a fons a La siliconización del mundo (Caja Negra, 2018) –on adverteix de l'expansió del liberalisme digital– i a La inteligencia artificial o el desafío del siglo (Caja negra, 2020). "La humanitat s'està dotant ràpidament d'un òrgan que li permetrà prescindir d'ella mateixa, del seu dret a decidir amb plena consciència i responsabilitat de les eleccions que la involucren", escriu.

La importància de les cures

Tres noms clau que les defensen: Cynthia Fleury, Avishai Margalit i Martha C. Nussbaum

"Quan la civilització no es dedica a la cura, no és res", afirma Cynthia Fleury a Le soin est un humanisme (Gallimard, 2019). La filòsofa nascuda a París el 1974 ha estudiat a fons els hospitals per situar-los a l'arrel de la seva filosofia. La vulnerabilitat dels pacients i el dolor dels familiars però també les pressions que rep el personal sanitari han motivat una defensa aferrissada de les cures, tema que també apareix en l'obra d'Avishai Margalit (Afula, 1939). A La sociedad decente (Paidós, 2010) considerava que el concepte de decència –lligat a l'absència d'humiliació– ha d'estar per damunt de l'ideal de justícia. En aquest sentit, Martha C. Nussbaum (Nova York, 1947) també reclama un tractament digne universal, més enllà de les capacitats mentals, del gènere, l'edat i l'estat de salut.

La democràcia, en perill

Un món cada vegada més polaritzat i on creix la ultradreta

Amb el creixement de l'extrema dreta i els populismes en diverses parts del món, són molts els pensadors que tematitzen l'amenaça de la democràcia en l'actualitat. El politòleg neerlandès Cas Mudde (Amsterdam, 1967) ha analitzat el fenomen amb rigor a Ultradreta (Saldonar, 2020). Després de situar tres onades de moviments ultradretans entre el 1945 i el 2000, Mudde es fixa en algunes de les particularitats del present: l'heterogeneïtat dels partits d'ultradreta actuals, l'acceptació per part de partits de dreta o fins i tot de l'esquerra per fer-hi coalicions i el suport creixent entre la població (passant d'una mitjana del 4,7% el 2010 al 7,5% vuit anys després). En relació als reptes d'un món cada vegada més polaritzat, Marina Garcés (Barcelona, 1973) ha escrit Nova Il·lustració radical (Anagrama, 2017), en què traça unes quantes possibilitats de futur per acabar amb la “condició pòstuma” que impera en el present, "la consciència, cada cop més generalitzada, que «això» (el capitalisme, el creixement econòmic, la societat de consum, el productivisme, com se’n vulgui dir) és insostenible". Lligat també a la democràcia, el concepte de la llibertat d'expressió –o "la paraula lliure", com diu ell– ha motivat l'assaig de Daniel Gamper Las mejores palabras, amb el qual va guanyar el premi Anagrama d'assaig 2019.

La identitat: mantenir-la o transformar-la?

Acceleració i ressonància: dos conceptes de Harmut Rosa

"Vivim una època extraordinària en què no existeix cap tradició en què puguem basar la nostra identitat, cap marc d'univers significatiu que ens permeti portar una vida que vagi més enllà de la reproducció hedonista", explica Slavoj Zizek en un dels seus últims assajos, Como un ladrón en pleno día (Anagrama, 2020). Un dels autors que s'ha preguntat més com el present afecta el nucli identitari de l'ésser humà és el filòsof i sociòleg Hartmut Rosa (Lörrach, 1965). Dos dels conceptes que ha aconseguit popularitzar són el d'acceleració (Alienación y aceleración, Katz, 2016) i el de ressonància (Resonancia, Katz, 2020). El creixement i la velocitat actuals, lluny d'augmentar l'eficiència humana, ressonen desorientant-nos i alienant-nos. En una realitat progressivament complexa, incomprensible i exageradament ràpida, l'alternativa que ofereix Josep Maria Esquirol és el replec en la interioritat i essència d'un mateix (La resistència íntima, Quaderns Crema, 2015).

Llums i ombres del capitalisme

Thomas Piketty i Mariana Mazzucato analitzen la desigualtat i el lliure mercat

Amb la desintegració de la Rússia soviètica, Francis Fukuyama va pronosticar "el final de la història" a l'assaig homònim, publicat el 1992: a partir de llavors, les democràcies liberals occidentals s'imposarien arreu i el dilema entre socialisme i capitalisme quedaria enterrat. Tres dècades després, l'anàlisi exhaustiva del model capitalista per part de Thomas Piketty (Clichy, 1971) va mostrar una desigualtat creixent: "Igual que al segle XIX, per fer-se ric, val més heretar que treballar”, explicava arran d'El capital (Edicions 62, 2014), una de les seves dues grans aportacions, juntament amb l'últim Capital i ideologia (Edicions 62, 2020). També Mariana Mazzucato (Roma, 1968) ha estudiat temes com la contraposició entre el sector públic i el privat (El Estado emprendedor, RBA, 2013) o l'influx de l'economia global (El valor de las cosas, Taurus, 2019). "Si les empreses volen un lliure mercat total, endavant, que el tinguin, però que no rebin ni un sol cèntim de l'estat", opina.

La reconstrucció del gènere

Una "construcció social" que arrossega una llarga herència històrica

Judith Butler (Cleveland, 1956) considera que el gènere, lluny de determinar-se a través de trets físics, és una construcció social. A partir d'aquesta visió transformadora, però, han sigut moltes les veus que s'han preguntat com reconstruir aquesta idea, des d'una perspectiva teoricobiogràfica –com fa Maggie Nelson (Estats Units, 1973) a Els argonautes (L'Altra, 2020)–, a través d'una mirada feminista –cas de Rebecca Solnit (San Francisco, 1961) en nombrosos títols com Records de la meva inexistència (Angle, 2020)–, a partir d'una mirada a la construcció social i política del concepte –Paul B. Preciado (Burgos, 1970) a Manifiesto contrasexual (ampliat i reeditat per Anagrama el 2019)– o combinant l'aproximació feminista amb la denúncia del racisme, com fa Reni Eddo-Lodge (Londres, 1989) a Why I'm no longer talking to white people about race (Bloomsbury, 2017).

El respecte a la biodiversitat

Si plantes i animals poguessin parlar, què dirien de nosaltres?

Un dels últims girs en la filosofia de la ciència ha sigut la mirada creixent cap a la importància dels organismes no humans. Fins a quin punt el que sabem d'ells està determinat per l'aproximació –i successiva construcció– dels investigadors? Què passaria si animals i plantes poguessin expressar-se? Vinciane Despret (Anderlecht, 1959) ha dedicat diversos llibres a la qüestió, com ara ¿Qué dirían los animales... si les hiciéramos las preguntas correctas? (Cactus, 2018). L'expert en neurobiologia vegetal Stefano Mancuso (Catanzaro, 1965) ha escrit una constitució sobre La nació de les plantes. I Robert MacFarlane (Halam, 1976) ha reivindicat la riquesa de la vida subterrània a Sota terra (Angle, 2020).

Un poder hipervigilant

El control creixent de la vida humana, segons Shoshana Zuboff

"No m'agradaria sonar melodramàtica, però a la seva manera, el que el poder vol és esclavitzar-nos, i no ho farà a través d'assassinats i de sembrar el terror, sinó amb un somriure". Així de contundent s'expressa Shoshana Zuboff (Estats Units, 1951) al seu últim assaig, La era del capitalismo de la vigilancia (Paidós, 2020). "Creiem que la xarxa ens dona accés a tota classe de coneixements –continua–, però algunes de les empreses que hi ha al darrere estan extraient la nostra experiència, convertint les nostres vides en dades i atresorant-les". De la mateixa manera que el capitalisme industrial "va desfigurar el món natural del segle XIX", "l'arquitectura digital omnipresent" fa que l'estat ja no necessiti un Gran Germà totalitari que ho controli tot, perquè ja existeix un Gran Altre, que acumula, des de la virtualitat de la xarxa, un poder hipervigilant que domina la vida pública, la laboral i l'íntima. Prendre consciència de l'amenaça pot ser el primer pas cap al canvi.