Les humanitats van sorgir com un camp de recerca alternatiu al fins aleshores dominant àmbit teològic, i van esdevenir centrals amb el Renaixement i van allargar el seu prestigi -i decadència- fins a l’actual hegemonia tecnocientífica. Aquest declivi ha generat profuses i grans lamentacions, però escàs pensament propositiu. Entre les comptades excepcions destaca amb llum pròpia Rosi Braidotti (Latisana, 1954), directora del Centre per les Humanitats de la Universitat d’Utrecht. Aquesta filòsofa, italiana de naixement i australiana d’adopció, ha il·luminat des de la teoria feminista la crisi humanística i, com li demanaven els seus mestres francesos (Foucault, Deleuze i Irigaray), ha conjugat els canvis metodològics amb els conceptuals.

Braidotti comença problematitzant l’objecte de la disciplina. No només perquè sovint sota el genèric ésser humà s’hi amagava en realitat un home blanc, occidental, heterosexual i benestant, sinó també perquè l’evolució tecnològica, identitària, genètica i mediambiental ens hauria abocat a un posthumanisme on cal incorporar les aportacions crítiques de les darreres dècades (feminisme, postcolonialisme, ecologisme, etc.) i aixoplugar-hi tota mena d’organismes, materials tecnològics i mixtos. En fred, el concepte sobta i, com reconeix la mateixa filòsofa, pot arribar a ser elusiu “perquè és molt innovador o marcadament estrany”. I aquí rau una de les principals dificultats d’un llibre tan suggerent com difícil a estones: “Com expressar això en un llenguatge que segueixi sent accessible a la majoria de gent i representar-ho en esquemes teòrics adients?”

Formar per transformar

Per mirar d’aterrar-ho, Coneixement posthumà ens enfronta a l’actual present d’incertesa on es dibuixa, per una banda, la quarta revolució industrial protagonitzada per la intel·ligència artificial i la robotització i, per l’altra, l’anomenada sisena gran extinció com a resultat de l’emergència climàtica. Aquests pròxims horitzons generen eufòria en alguns i terror en molts altres, segons si ens centrem en les possibilitats o les amenaces de transformacions concretes com la biogenètica, l’erosió de les llibertats, les polaritzacions socials i econòmiques i el caos mediambiental.

Rosi Braidotti ens convida a defugir el nihilisme, l’individualisme consumista i la xenofòbia tot cercant aliances, connexions transversals i converses difícils sobre les coses que ens inquieten. En primer lloc, aposta per construir un nou nosaltres definit com un “nosaltres” que-no-som-tots-el-mateix-però-que-estem-junts-en-aquesta-convergència i que hauria de ser el protagonista d’aquest posthumanisme. En segon lloc, denuncia la privatització de la recerca i el seu biaix tecnocientífic i hi contraposa unes humanitats “que estiguin disposades a canviar, a entrar en territoris desconeguts i convertir-se en posthumanitats”, superant fins i tot l’actual duopoli de moda de les humanitats mediambientals i digitals.

I, finalment, ens convida a “tractar realment els no-humans com a col·laboradors en el coneixement”. Aquesta última crida integradora més enllà d’espècies, regnes i materialitats conviu amb una voluntat per vincular tot el potencial humà possible. Això es concreta tant en l’extensió de l’educació al llarg de tota la vida “per formar l’antiga classe treballadora d’una economia que ja no existeix”, com en l’impuls de “plans d’estudis experimentals d’avantguarda per als joves d’avui, relacionats digitalment i sense ànim de lucre”. En altres paraules, formar per transformar en tots els extrems de l’escala educativa i a tots els col·lectius, inclosos els avui marginats refugiats i immigrants -demà potser escassos i revaloritzats-, perquè “són un gran recurs intel·lectual i cultural que s’hauria d’aprofitar millor”.