LITERATURA
Barcelona

Sylvia Plath, la poeta vertical que volia ser horitzontal

L’autora nord-americana torna a estar d’actualitat gràcies a la nova traducció de la novel·la ‘La campana de vidre’ -que arriba juntament amb el relat inèdit ‘Mary Ventura i el Novè Regne’- i la publicació d’‘El colós’, únic recull de poemes que Sylvia Plath va publicar durant la seva curta vida

Sylvia Plath,  la poeta vertical que volia ser horitzontal Zoom

“Perfecte. Has portat les coses fins al límit. Avui, després de dormir amb prou feines dues hores durant aquesta nit i la passada, has provat de desentendre’t definitivament de les teves responsabilitats: mires al teu voltant i veus que tothom està casat o que es dedica a les seves coses, feliços, pensant i creant, i tu estàs espantada, malalta, ensopida i, el pitjor de tot, no tens força de voluntat per resoldre la situació”. Sylvia Plath començava així l’anotació del dietari corresponent al 14 de juliol del 1953. La jove nord-americana vivia llavors a Nova York, i treballava a la revista de moda Mademoiselle gràcies a una beca. Al dietari, que l’editorial Alba va publicar íntegrament per primera vegada en castellà el 2016 -en català encara no s’ha traduït-, Plath deia que Nova York representava “el patiment, les festes, la feina”. Un mes després d’aquesta afirmació -inclosa a l’última entrada del diari abans d’interrompre’l durant més de dos anys-, va intentar suïcidar-se per primera vegada amb una sobredosi de somnífers de la seva mare.

L’Esther Greenwood, narradora i personatge principal de La campana de vidre, també roba els somnífers a la mare i se’ls pren, amagada en un racó del soterrani de casa. “Al principi no notava res, però quan m’acostava al final del potet, vaig començar a veure esclats de llums blaus i vermells. El potet em va caure dels dits i em vaig ajeure -llegim a la nova traducció de Marta Pera Cucurell del llibre de Plath-. El silenci es va retirar i va deixar al descobert còdols, petxines i les restes esparracades de la meva vida. Llavors, al llindar de la meva visió, ell mateix es va congriar i, com una marea creixent, em vaig adormir”.

Superar el biografisme

La transformació del primer intent de suïcidi en material literari es troba en un dels episodis decisius de La campana de vidre, novel·la que Plath va publicar a principis del 1963 a Heinemann, la mateixa editorial britànica que li havia publicat El colós (1960). El llibre, però, va sortir amb el pseudònim de Victoria Lucas, potser per allunyar els lectors de la temptació d’equiparar-la amb un roman à clef. En aquells moments, Plath vivia a Londres amb els dos fills: feia uns mesos que s’havia separat de Ted Hughes, després de descobrir que tenia una amant. Durant aquell temps, a més de posar a punt la novel·la, havia escrit la majoria de poemes d’ Ariel. L’escriptora va ser trobada sense vida a casa seva l’11 de febrer del 1963, amb el cap a dins del forn. “D’una persona que mor als 30 anys en ple desconcert a causa d’una separació se’n parlarà a partir d’aquest desconcert”, escriuria anys després Janet Malcolm a La mujer en silencio (Gedisa, 2003). D. Sam Abrams, autor del pròleg que encapçala la primera traducció catalana d’ El colós, feta per Núria Busquet Molist, considera que des de fa uns anys “s’estan superant els excessos biografistes i feministes” en l’estudi de l’obra de Plath. I demana que els esforços condueixin a una nova edició de la poesia completa que vagi més enllà dels 274 poemes que la integren actualment i superi “els capricis textualistes” de Ted Hughes: “Per a la seva major glòria, situa el llindar de la maduresa poètica de Sylvia Plath el 1956, justament l’any que la mítica parella es va conèixer i es va casar! Com si abans que ell entrés a la vida de Plath la poeta i prosista no hagués fet res de profit, res digne de ser recordat”.

Una ambició sense límits

“Si bé Plath és una genuïna representant de la poesia dita confessional, inaugurada i liderada per Robert Lowell [...], sembla clar que volia ser una escriptora total -afirma Marta Pessarrodona a l’epíleg de la nova edició de Periscopi de La campana de vidre -. És a dir, conreant la poesia com la prosa. A part d’aquesta novel·la, va escriure relats, publicats pòstumament a Johnny Panic and the Bible of dreams (1977), i, més recentment, Mary Ventura and the ninth kingdom ”. Aquesta narració, fins ara inèdita, explica el viatge en tren d’una jove en què coneix una dona que li parla d“el regne de la negació, de la voluntat congelada”, del qual no es pot tornar. Míriam Cano escriu, en relació al conte: “De tot just vint anys, era una estudiant brillant a l’Smith College i tenia grans ambicions, però el cert és que tothora oscil·lava entre estats d’ànim extrems. La certa consciència de superioritat respecte dels altres convivia amb la frustració i amb la sensació constant de no trobar el seu lloc en un món que li semblava mediocre i, ben sovint, profundament hostil”.

Marta Pera Cucurell, després de traduir La campana de vidre, descriu així el personatge de l’Esther, protagonista de la novel·la: “És una noia que aparentment ho té tot (èxit acadèmic, intel·ligència, bellesa física...) però que no és feliç. És una persona molt autoexigent i sovint té l’autoestima molt baixa. Ho vol tot a la vida i és incapaç de triar. Si llegim els diaris i les cartes de l’autora, veiem que l’Esther és un alter ego de Sylvia Plath. En aquesta novel·la ens convida a acompanyar-la al seu infern i a entendre-la, i alhora a entendre’ns a nosaltres”. Pera havia llegit La campana de vidre “de molt jove” i li havia “entusiasmat”. Ara li ha agradat encara més: “La trobo boníssima, tant pel que explica, que és molt dur, com pel domini tècnic, tenint en compte que és una primera novel·la i que la va escriure només per guanyar diners i la va publicar amb pseudònim per no exposar-se tant, ja que és un text molt autobiogràfic”. La traductora de Plath diu, de la prosa de Plath, que és “dinàmica i natural”. També en destaca que sempre “està saturada d’ironia, i puntualment fins i tot de cinisme”. “Es nota que l’autora és poeta en l’ús dels detalls, en els adjectius, en les imatges que fa servir i en la tensió que dona al text”, afegeix.

Tot i que Montserrat Abelló va publicar una àmplia antologia de l’obra de Sylvia Plath, el volum de Proa no inclou cap dels poemes d’ El colós. “Sóc vertical. Però m’estimaria més ser horitzontal” és el títol i el primer vers d’un dels poemes més recordats de l’autora. El colós (1960), en versió de Núria Busquet Molist -reconeguda amb el XVè premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia-, conté un grapat de poemes memorables, entre els quals hi ha Talps blaus, Torn de nit i La filla de l’apicultor. “El meu cor sota el teu peu, germana d’una pedra”, llegim en aquest últim.

“De tot el que va escriure Plath, El colós és el llibre més maltractat -afirma Busquet-. En primer lloc, perquè Ariel [1965] és extraordinàriament ric, lliure i impactant, va ser escrit en el moment de més desesperació i l’autora el va deixar a la taula de la cuina on es va suïcidar”. Quan Hughes va publicar Ariel dos anys després de la mort de la seva exdona, “va treure’n poemes i n’hi va afegir”. El que era “un llibre de curació, la baixada als inferns i l’esperança de sortir-ne”, va quedar reduït a “l’anada als inferns sense remei”. Els dos reculls posteriors, Arbres d’hivern i Travessant l’aigua, tots dos del 1971, van acabar fent que El colós es titllés de “llibre d’aprenentatge”. Busquet en remarca “el tractament intel·ligentíssim dels temes, una tècnica preciosista en la construcció dels poemes i un enfocament que et captiva per la seva tendresa i crueltat, unides en imatges quasi oníriques d’animals, paisatges marins, mitologia, mort i vida”. Potser una de les més enigmàtiques és aquesta: “El que passa entre nosaltres / passa en la foscor, s’esvaneix / fàcilment i sovint, com cada alè”.