REPORTATGE

Peter Handke, un autor valent i polèmic

Des de la concessió del premi Nobel de literatura s’han publicat i reeditat una desena d’obres de l’escriptor austríac. Les crítiques literàries Cecilia Dreymüller i Simona Škrabec ens ajuden a entrar al laberint literari de l’autor d’‘Infelicitat perfecta’

Peter Handke, un autor valent  I polèmic Deu novetats de l’autor Zoom

El primer Peter Handke creia que “escriure pot ser un intent de canviar el món”. L’últim opina que “la natura és l’única promesa en què es pot confiar”. Entre el jove autor que debutava als 23 anys amb Los avispones (1966, en castellà a Nórdica) i l’escriptor que recollia al desembre el premi Nobel de literatura hi ha tota una vida activíssima dedicada a la lectura i l’escriptura, marcada per l’exigència, la transformació constant i la defenestració temporal que li va comportar la seva posició respecte a les guerres balcàniques a la dècada dels 90. “Com a escriptor has nascut culpable”, declarava l’autor austríac en una de les poques entrevistes que ha concedit durant l’última dècada.

Handke viu a Chaville, als afores de París, a dos quilòmetres de Versalles, “una ciutat de reis sense reis” que li sembla “fascinant” i per on passeja sovint. Els trajectes a peu motiven bona part dels protagonistes -solitaris i reflexius- de les seves particulars novel·les, entre les quals destaquen La por del porter davant del penal (1970, en català a Edicions 62), El año que pasé en la bahía de nadie (1994) i la recent La ladrona de fruta (2017), així com també assajos com Ensayo sobre el loco de las setas (2013), tots tres disponibles a Alianza.

“Vaig llegir el primer llibre de Handke a l’escola, a Alemanya”, explica la crítica literària, editora i traductora Cecilia Dreymüller, que va arribar a l’obra de l’escriptor a la dècada dels 70 a través d’Infelicitat perfecta (1972), en què l’autor rememora la vida de la mare, “mestressa de casa” de qui mai no ens diu el nom, després d’assabentar-se del seu suïcidi amb una sobredosi de somnífers. “En aquells moments ja era un personatge molt conegut”, recorda la crítica literària. El primer Handke, “que provava estils i perspectives amb vocació experimental, posant a prova els límits del llenguatge”, va ser la porta d’entrada a l’escriptor per part de centenars de milers de lectors arreu del món. “Ara sorprèn veure que els seus llibres poguessin ser bestsellers, però llavors hi havia una gran necessitat de trobar lectures que escapessin de la visió dominant del moment -explica-. Els autors trencadors eren molt seguits”. Entre els coetanis austríacs de Handke hi havia Thomas Bernhard, un altre iconoclasta que també publicava prosa, poesia i teatre. Sobre obres com Insults al públic (1966) i Kaspar (1967) -que es va representar per primera vegada a Catalunya a principis dels 70-, Dreymüller afegeix: “Handke lluitava contra les convencions, era desafiant i provocador perquè volia fer reaccionar els espectadors: pensava que el dramaturg havia de tocar temes candents per a la societat del moment”.

“Seré mundialment famós”

El contracte que va signar amb Suhrkamp per publicar Los avispones li va permetre deixar la Facultat de Dret. Fins a la concessió del prestigiós premi Büchner el 1973, Handke va publicar una quinzena de llibres. “En una carta que envia a casa quan té 21 anys, inclosa al volum Lento en la sombra [Eterna Cadencia, 2013], diu: «Em sé espavilar i algun dia seré mundialment famós»”. L’entorn del qual provenia, la família “d’origen humil” que descriu a Infelicitat perfecta, volum traduït al català per Marta Pera i publicat per L’Avenç, és analitzat a fons en un epíleg de Simona Škrabec. “Per a una eslovena com jo, Handke va estar molt present des de molt jove -explica-. A L’atzar de la lluita [Afers, 2005] estudio el concepte d’Europa Central abans de la caiguda del Mur de Berlín i hi explico com Handke es va convertir en un protagonista impertinent i polèmic. Poc després que Milan Kundera publiqués l’article L’Europa Central existeix al New York Times, ell va escriure que l’única diferència entre Àustria i Eslovènia era que a Eslovènia hi feia sol. Cal no oblidar que era un moment en què la gent encara moria per creuar d’un lloc a un altre”.

La mare de Handke era originària d’Altenmarkt im Pongau, un poble al nord de Caríntia (Àustria). “A casa, la mare parlava en eslovè amb els seus pares, però amb el marit i els fills parlava en alemany -diu Dreymüller-. Quan els nazis es van proposar eliminar les minories a Àustria, els eslovens van ser els únics que es van oposar al règim de Hitler”. “A La repetición [1986], novel·la que vaig llegir perquè, com a molts eslovens, ens va intrigar que un austríac escrigués sobre nosaltres, arriba a dir: «Els eslovens són les ombres que irradien calor». No em sembla que, per detalls com aquest, Handke estigui fent literatura per al segle XXI, és una concepció del passat, en què la comunicació no es veia possible. En aquesta novel·la arriba a comparar els eslovens amb els indis maia, els connecta amb la península de Yucatán fent un túnel sota terra, i encara que la idea pugui semblar preciosa, darrere d’això hi ha el convenciment que els eslovens, igual que els maies, estan destinats a desaparèixer”. Dreymüller, però, recorda que l’autor “va voler aprendre l’eslovè de gran i que n’ha arribat a traduir obres”.

L’escriptor planta cara

“A Peter Handke se li ha de reconèixer la valentia -opina Škrabec-. Va créixer en un entorn complex i excloent com el de Caríntia, amb dues comunitats en conflicte des de la Primera Guerra Mundial, i quan la seva mare se suïcida el 1971, amb 51 anys, decideix enfrontar-se al dolor a través de l’escriptura. El que jo veig llegint el text és també la desconfiança de posar-se al costat dels febles. A partir de llavors, Handke parla des del bàndol dels vencedors”.

A la dècada dels 80, “després d’una crisi creativa, a través de la lectura dels clàssics i de la traducció es va adonar que era important recuperar l’element èpic en la narrativa”, diu Cecilia Dreymüller. Handke rebutjava des dels inicis “la narració centrada en la trama”, però és a partir de llibres com La doctrina del Sainte-Victoire (1980) que aquesta posició es consolida. “La contemplació et permet arribar a l’element èpic i transcendir la narració -explica-. A Una vez más para Tucídides [1990] és capaç de convertir en narració detalls com la caiguda de la neu vista des d’un tren japonès”. Per a Dreymüller, Handke és un escriptor amb “tendència a la mística, capaç de captar una essència divina en l’entorn”. Ho fa a través de l’assaig i la ficció. “Li encanta explorar les zones liminars, per això la natura, vista des d’un enfocament no bucòlic, li interessa tant com la mirada cap a la perifèria i els marges”, diu. Els dies en què juga el PSG, cal imaginar Handke seguint el partit tot sol en un dels bars propers a l’estació de tren de Chaville.

¿Com s’explica que aquest mateix autor dubtés de la veracitat de la informació que donaven els mitjans de comunicació durant les guerres balcàniques, s’acostés a la posició sèrbia i assistís a l’enterrament de Slobodan Milosevic, acusat de crims contra la humanitat pel Tribunal Internacional de la Haia? “La seva posició s’ha malinterpretat -diu Dreymüller, que ha recuperat a Tres Molins la seva traducció de Preguntando entre lágrimas (2000), escrit a partir de diversos viatges per l’antiga Iugoslàvia-. Handke rebutja frontalment les guerres: la seva reivindicació pacifista es va tergiversar. Va ser dels pocs que, als anys 90, es va preocupar per descobrir que hi havia interessos internacionals per prendre partit per un bàndol o l’altre”.

Mentre Dreymüller celebra que hi hagi un “interès renovat” dels lectors “sense prejudicis” per Handke des de fa aproximadament una dècada, l’opinió de Simona Škrabec és una altra: “Durant la guerra no va qüestionar les accions dels que l’havien iniciat i es va dedicar a posar sota sospita polítics, instàncies internacionals i mitjans de comunicació. A diferència del que ell deia, el punt de vista d’un escriptor no és neutral: pot opinar el que vulgui, però els lectors hem de discernir si ens fa el pes”. Encara que el consideri “un gran estilista”, Škrabec ha deixat de llegir el premi Nobel: “T’atrapa per pensar coses que no vull pensar. No vull que la base del meu món sigui la desconfiança ni l’odi”. El seu pròxim llibre, Das zweite Schwert ( La segona espasa ), que acaba d’aparèixer en alemany, s’endinsa en el concepte de venjança.