Reportatge
M. ÀNGELS CABRÉ

Maria Aurèlia Capmany, la nostra Simone de Beauvoir

Maria Aurèlia Capmany / PILAR AYMERICH / LLEGAT VIDAL-CAPMANY / UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI Zoom

Fa uns dies vaig anar a l’Escola Isabel de Villena, on Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) va entrar com a docent pels volts dels anys 40 i on va fer classes de filosofia i de francès fins a mitjan anys 60. Convidada per una de les professores de literatura, vaig parlar de gènere als alumnes de segon d’ESO; una experiència, per cert, molt enriquidora. Em van obsequiar amb un llibre sobre la història del centre, on s’explica que Capmany va ser un dels seus puntals i que va excel·lir en carisma i empenta, de manera que tant dirigia obres de teatre com organitzava partits de bàsquet.

Tot i que la coneixem sobretot per la seva faceta literària -una seixantena de llibres publicats- i per la seva incursió en la política com a regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona en la recta final de la seva vida -amb triomfs com ara el Mercat de les Flors-, no hem de menysprear la seva faceta pedagògica, ja que la docència va ser una de les seves vocacions. No oblidem la creació, juntament amb Ricard Salvat, de l’Escola de Teatre Adrià Gual, l’esperit de la qual va recollir poc després el Teatre Lliure i on va tenir alumnes de la talla de Montserrat Roig, Josep Maria Benet i Jornet o Pilar Aymerich. La Roig ja no hi és i per desgràcia a Benet i Jornet la memòria l’ha abandonat, però Aymerich la recorda vital, generosa i molt amatent, especialment pel que fa als joves.

El polifacetisme de l’autora

Dona polifacètica i incombustible, va ser una apassionada docent, una aguda periodista, una sòlida novel·lista, una fina dramaturga, una memorialista sincera i també una valuosa assagista que va ocupar part de l’espai del pensament destinat tradicionalment a les ments masculines. Quan va publicar La dona a Catalunya -fruit d’un encàrrec de Castellet-, ja es va veure que Capmany seria una referència del feminisme. Encertadament Pilar Godayol escrivia a l’especial que li va dedicar l’ARA que amb aquest llibre Capmany “va encendre la metxa reivindicativa dels drets de les dones a Catalunya”. Deu anys després, la presidència de les I Jornades Catalanes de la Dona la va consagrar com a tal. ¿Oblida França Simone de Beauvoir? Evidentment que no. I Capmany és, per dret propi, “la nostra Simone de Beauvoir”, de qui per cert va prologar El segon sexe. I és que, culturalment parlant, Capmany va ser la dona més completa del segle XX català.

A Capmany li correspon també el goig d’haver estat baula de transmissió entre l’esperit republicà -del qual va beure a casa i a l’Institut-Escola del Parc on va estudiar- i la lluita que va fer possible la Transició, un paper que en una cultura petita en dimensions com la nostra resulta fonamental. Ho mirem com ho mirem, fins i tot des del desinterès amb què la miren alguns, va ser una peça clau en l’entramat cultural de la Barcelona d’aquells anys 60 i 70 en què la generació de Roig es va formar intel·lectualment. A la conversa que van mantenir mesos abans de la seva mort, i que Serra d’Or va reproduir amb motiu del 25è aniversari d’aquell fatídic 1991, quan totes dues ens van deixar, Roig li va dir que ella era la primera dona que va conèixer “que tenia una opinió i, a més a més, la imposava”. M’agradaria que el centenari del seu naixement servís per fixar-la en el nostre imaginari col·lectiu com la dona lliure i amb capacitat de prendre la paraula que va ser.

Una antifranquista convençuda

Filla d’una mare molt lectora i d’un pare vocacional del folklorisme i les empreses culturals, Aureli Capmany, en Maria Aurèlia conflueixen la Segona República, la Guerra Civil, la postguerra, el llarg franquisme, la Transició i també la Barcelona preolímpica. D’ella destacaria el seu republicanisme -entès com a celebració de la llibertat individual i de l’amor a la cultura- i el seu antifranquisme convençut. Perquè si Roig va ser “filla forçada del franquisme”, Capmany va ser “filla joiosa de la República”. I com que naturalment ja sabia que els nois i les noies del Villena no havien sentit mai parlar d’aquesta mestra il·lustre, els vaig portar un exemplar de Feliçment, jo sóc una dona, una de les novel·les on va abocar amb més mestratge dos dels seus principals interessos, la història i la condició de la dona, que ens explica a través de la vida i miracles de Carola Milà. Un bon exemple del bon quefer narratiu d’una autora que, com el mateix Pedrolo -de qui enguany se celebra també el centenari-, per culpa de les vicissituds històriques va pagar l’alt preu d’incorporar-se amb retard al món literari, mentre contagiava als alumnes la passió de viure sempre en permanent aprenentatge.

Si en aquests darrers temps s’està intentant recuperar la figura indispensable del lliurepensador emprenyat que fou Joan Fuster, per entendre com va ser la cultura catalana del segle XX no podem deixar d’incloure Capmany. Sense ella miraríem de biaix la Catalunya cultural del segle passat. Tots dos autors tenen en comú haver-nos transmès la convicció que, tot i ser pedregós, el camí dels que prenen la paraula sempre val la pena. Escriu al segon volum de les seves memòries: “Això era i no era, era un món feliç i no ho era”.

Tres llibres imprescindibles de Capmany

La dona a Catalunya: consciència i situació (1966)

Tot i ser el llibre fundacional del nostre feminisme, fa anys i panys que està exhaurit. Hereu del feminisme de la igualtat de Simone de Beauvoir, el va escriure sense tenir un sentiment feminista gaire arrelat i li serveix per adonar-se que encara queda molta feina per fer; gairebé el mateix que li va passar a Beauvoir.

Un lloc entre els morts (1967)

Mereixedora del premi Sant Jordi, narra la peripècia d’un intel·lectual a cavall dels segles XVIII i XIX combinant elements de la realitat amb d’altres de la ficció. El seu protagonista, Jeroni Campdepadrós, esdevé al llarg de les seves pàgines un mite literari que alguns creuran real.

Cartes impertinents de dona a dona (1971)

En aquestes epístoles humorístiques, però no per això menys agres, dones d’una condició avisen altres dones de condició dispar d’alguns perills que les aguaiten i dels quals no són gaire conscients. Brillant és la història de la mestressa de casa que assassina l’àngel de la llar.