A Petita faula, Franz Kafka (1883-1924) en té prou amb un paràgraf per explicar la desesperació d’un ratolí que, al final del seu periple, només té dues opcions: precipitar-se cap al parany que l’esclafarà o fer mitja volta i deixar que el gat que el persegueix se’l cruspeixi. L’angoixa existencial és un dels extrems de la literatura de Kafka. L’altre seria el sentit de l’humor -sovint retorçat- que impregna narracions com Un informe per a l’Acadèmia, protagonitzada per un mico que, un cop atrapat i engabiat pels homes, decideix rebaixar-se al seu nivell i comportar-se com ells -és a dir, com nosaltres-. Tot el conte és el discurs que el mico pronuncia davant de l’Acadèmia en què acaba d’ingressar.

“És un autor capaç de fer literatura amb dues espardenyes, i això és un element motivador. De qualsevol fotesa en treu resultats molt vàlids”, diu Melcior Comes, que ha escrit l’epíleg de Petites faules, volum publicat a Comanegra i traduït per Anna Punsoda. “Kafka és un autor amb una sensibilitat extraordinària, però això, en comptes de jugar-li a favor, el va minant -explica Punsoda-. Llegint alguns dels relats inclosos en aquesta antologia hi trobes algunes incoherències que, en lloc de percebre’s com a errors, n’incrementen la força”. Punsoda, traductora i autora de la novel·la Els llits dels altres (Amsterdam, 2018) posa com a exemple El silenci de les sirenes, que explica l’estratègia d’Ulisses per protegir-se del cant de les sirenes. “Té una precaució doble, fer-se lligar al pal del vaixell i tapar-se les orelles amb cera -diu-. La gràcia de fer-se lligar seria poder-les sentir sense perdre el control. Però les sirenes obren les boques sense emetre cap so. El gran perill era el seu silenci”.

Punsoda, “com qualsevol adolescent desesperada”, va arribar a Kafka a través de les correspondències amb Milena Jésenska i Felice Bauer. També amb la Carta al pare : “Hi veus que no hi ha relació entre el dolor que Kafka viu i el comportament del pare, que és despòtic, però fins a un cert punt -comenta-. El terror intern del fill no em sembla justificat”. Petites faules inclou 35 narracions de l’escriptor txec. “N’hi ha algunes de quan començava, com Conversa amb l’home que resa i Conversa amb el borratxo, totes dues del 1909, dels reculls que va publicar en vida - Contemplació i Un metge rural -, i també dinou relats publicats a títol pòstum, com Retorn a casa, l’últim que va escriure”.

Fer-se kafkià

“A vegades llegint Kafka em venen al cap humoristes jueus d’avui dia com Larry David o Jerry Seinfeld”, diu Melcior Comes. Per entendre Kafka “t’has de fer kafkià”, afegeix. Això vol dir acceptar que en la seva literatura trobaràs “consol en la falta de consol”. Que “l’estranyesa” que el mateix autor busca escrivint “se li fa detestable”. Kafka “és com una religió, i s’ha de copsar el missatge de fons, o la seva absència, que també pot ser reveladora”. Dit d’una altra manera, el creador de narracions com La transformació, El silenci de les sirenes i El fogoner és capaç de la “profecia” però també de “l’acudit”, de situar els lectors en la “misèria” o de provocar-los una “riallada”. I la proesa és que sovint flirteja amb aquests dos extrems alhora. “No juga a agradar-te i no vol ser complaent amb ningú -afegeix-. La seva mirada és sarcàstica i imprevisible”. Per conèixer millor l’escriptor, Comes recomana la lectura de Conversaciones con Kafka, de Gustav Janouch: l’última edició és de Destino, del 2006, però està exhaurida. “Janouch era més jove que Kafka, es veien algunes tardes i el noi quedava tan impressionat del que li deia el seu amic que quan tornava a casa transcrivia les converses -recorda-. Llegint-lo t’adones de la relació impressionant que Kafka tenia amb la vida, l’art i l’amor”.

A Anna Punsoda li sembla que el complement ideal és la biografia de Reiner Stach que va publicar Acantilado fa dos anys. “El personatge t’acaba fascinant tant o més que el que escrivia -diu-. La biografia t’ajuda a entendre millor el que escrivia. A vegades llegim al·legòricament elements que provenen del món en què Kafka vivia. Cal tenir en compte la Praga de l’època, el fet que formés part de l’Imperi Austrohongarès durant bona part de la vida de l’autor, l’ambient bèl·lic de la Primera Guerra Mundial, la barreja de llengües que hi havia a la ciutat i també la condició jueva de Kafka”. L’escriptor formava part d’una doble minoria: la dels ciutadans que parlaven alemany a Praga i que alhora eren jueus.

Maduresa i complexitat

Franz Kafka va morir sense veure publicades cap de les tres novel·les que escrivia i que va deixar incompletes. Max Brod es va encarregar de publicar-les per primera vegada a la dècada dels 20. La primera en què va treballar Kafka -entre 1911 i 1914- va ser El desaparegut. La segona va ser El procés, que va començar el 1914 i va deixar córrer l’any següent. “ El desaparegut no em va agradar gaire. De fet, ni tan sols la vaig acabar. El procés, en canvi, està molt bé”, explica Joan Ferrarons: ha traduït la tercera i última novel·la de Kafka, El castell, que va començar el 1922, dos anys abans de morir. “És la més madura i complexa de les que va escriure -diu-. Si hi arribes amb la ment oberta en gaudeixes més que si la llegeixes seguint alguna de les lectures prèvies. Buscar-hi una al·legoria la fa encara més difícil. Si la interpretes des de la lluita de classes o consideres que K., el seu protagonista, és la imatge de l’individu jueu en el món europeu, em sembla que serà un pèl castrador”.

Ferrarons, que anteriorment ha traduït Siegfried Lenz, Lutz Seiler, Friedrich Nietzsche i Hermann Hesse, ha publicat a Club Editor la segona versió en català d’ El castell. La primera, de Lluís Solà [Aymà, 1971], es basava en l’última edició de Max Brod, publicada el 1951. La de Ferrarons segueix la d’un equip de filòlegs dirigit per Malcolm Pasley als anys 80. “Més enllà de la reestructuració dels capítols i del canvi de títol d’alguns d’ells, presenta diferències en la puntuació, que pot semblar una cosa petita, però en Kafka és fonamental -diu Ferrarons-. La versió de Pasley transcriu el manuscrit de l’autor. Això vol dir que ens arriba Kafka directament, de primera mà. Potser el text no està tan ben acabat com podria estar, però a canvi tenim l’espontaneïtat i l’autenticitat de l’original”.

Dos elements de la novel·la que han cridat l’atenció de Ferrarons són l’humor i el sexe. “Hi ha escenes elevades i solemnes, però també en trobem de divertides. En destaco les xarlotades dels ajudants i les escenes de l’escola -diu-. El sexe també és important i segurament quedava minimitzat en traduccions anteriors. El domini abusiu dels senyors del poble té un component sexual. També hi ha una forta atracció de K. cap a dos homes, que es fa evident per com en descriu els cossos i per les referències que fa al so de la seda”. Després de quedar “inevitablement tip de Kafka” durant un temps -va enllestir la traducció d’ El castell el 2018-, Ferrarons ha tornat a traduir la Carta al pare, que publicarà Angle aquest 2020. “Com que havia estudiat dret, Kafka reprèn els arguments del pare d’una manera quasi tècnica, enrevessada, i no ho fa per empatia, sinó perquè vol destrossar-lo dialècticament -explica-. És brillant i seductor, però llegint un text com aquest també mostra una cara d’ell que fa por”.

La disputa per un llegat literari de gran valor

La lectura de l’assaig El último proceso de Franz Kafka (Ariel) és més apassionant que la de qualsevol thriller, no només pel que explica sinó per la força narrativa amb què l’investigador Benjamin Balint s’aproxima a un dels grans litigis dels últims anys: la lluita entre l’estat d’Israel i Eva Hoffe, última propietària del llegat de Kafka. El llibre arrenca el juny del 2016, en ple judici a Jerusalem. Hoffe era, en paraules d’un novel·lista israelià del qual Balint no diu el nom, “la viuda del fantasma de Kafka”. Lluitava per conservar els papers que havia heretat de la seva mare, Esther, que alhora els havia rebut després de la mort del seu amic -en realitat, amant- Max Brod, primer marmessor del llegat de l’escriptor txec. Kafka havia mort de tuberculosi el 1924, poc abans de fer 41 anys, i havia demanat al seu millor amic, Brod, que es desfés de tot el que no havia publicat en vida.

“L’últim desig del Franz es va convertir en la primera traïció del Max”, explica Balint. L’únic que s’hauria hagut de “salvar” era la novel·la breu La transformació, els reculls de contes Un metge rural i A la colònia penitenciària i les narracions La condemna, Un artista de la fam i El fogoner. L’última parella de l’autor, Dora Diamant, havia començat la feina en vida de Kafka: “Volia alliberar la seva ànima de tots aquells fantasmes cremant-ho tot. Vaig respectar la seva voluntat i mentre era al llit, malalt, vaig cremar davant seu algunes de les obres que havia escrit”. Brod havia conegut Kafka el 1909 a Praga i el va tractar i llegir amb admiració des de llavors. “Sentia que l’autocondemna de Kafka era, sens dubte, massa dura”, opina Balint. Encara que Kafka admetia per carta que “l’ocultació” havia sigut la seva “vocació”, Brod va decidir guardar tot el que havia escrit el seu amic, ordenar-ho i publicar-ho.

Va donar forma a les novel·les inacabades El procés, El castell i El desaparegut, que van aparèixer entre 1925 i 1927. Va publicar dos volums pòstums de narracions, La muralla xinesa (1933) i Descripció d’una lluita (1936). També va donar a conèixer abundant material biogràfic, com ara Carta al pare (1966), les Cartes a Felice Bauer (1955) i els Diaris (1964). Balint recorda que Brod va arribar a canviar títols o a inventar-se’ls - El desaparegut es va convertir en Amèrica - i que va crear “seqüències que l’autor havia deixat disperses i sense numerar” (com ara acabar El procés amb l’execució de Josef K.).

De Praga a Jerusalem

El llibre de Benjamin Balint ressegueix els diversos judicis sobre el llegat literari de Kafka, des del primer intent, el 1968, fins a l’últim, que culminaria a finals del 2016. Encara que Kafka va escriure tota l’obra en alemany i que Max Brod era també “un producte de la cultura germanoparlant”, calia “tenir en compte” que aquest últim va viure a Israel des del 1939 fins a la seva mort i els “vincles amb el judaisme” de l’obra kafkiana. El veredicte va dictaminar que “Eva Hoffe havia d’entregar tot el llegat de Brod, inclosos els manuscrits de Kafka, a la Biblioteca Nacional d’Israel, sense rebre ni un sol xéquel a canvi”. Des dels anys 80, Esther Hoffe, mare d’Eva, havia anat posant a la venda diversos materials de l’escriptor, com ara el manuscrit original d’ El procés o el conte Preparatius d’un casament al camp. Part d’aquests textos són a l’arxiu de literatura alemanya de Marbach. Així, l’obra de l’autor txec, un home “que no aconseguia sentir-se arrelat enlloc”, s’ha acabat concentrant entre Alemanya i Israel.