Entrevista
NÚRIA JUANICO
Anna Punsoda

“Quan veig les persones intento percebre’n la ferida”

Escriptora

“Quan veig les persones 
 Intento percebre’n la ferida” / CÈLIA ATSET Zoom

Autora d’‘Els llits dels altres’ (Amsterdam) Com les ones que crea una pedra llançada a l’aigua, ‘Els llits dels altres’ reflecteix l’impacte d’una infantesa desemparada en una protagonista adulta. Guardonada amb el premi Roc Boronat, la novel·la parla de culpa i de perdó amb una veu plena d’honestedat

Armada amb una llibreta i un bolígraf negre, Anna Punsoda (Concabella, 1985) acompanya les respostes d’una constel·lació de dibuixos que entrelliguen els pesos del seu relat. A Els llits dels altres (Amsterdam), guardonada amb el premi Roc Boronat, l’escriptora ressegueix la història d’una noia ferida per uns pares que no la saben estimar bé. Narrat amb una veu vívida i embolcallat dels ressons de l’oralitat, el debut de Punsoda s’aferra a la decadència familiar per enllaçar, com els seus dibuixos, les vivències d’infantesa amb la persona en què ens convertim quan ens fem grans.

Escrius “la guerra només podem fer-la a casa dels nostres pares” i la Claustre justament torna al poble per reconciliar-se amb un passat familiar dolorós, tot i que la redempció no arriba mai. Per què?

Volia explicar la dificultat per passar comptes i continuar mantenint el contacte, transmetre la tensió entre el fet de sincerar-te i el perdó. Poder dir les coses, fer el retret, però sense oblidar-ho. Una condició fonamental per perdonar és que et demanin perdó. A la Claustre ningú n’hi demana.

La família, i sobretot la relació amb la mare, hi juga un paper fonamental. Per què construeixes vincles tan feréstecs entre ells?

En el fons, el lligam amb el pare és senzill perquè mor i queda en el record. El que costa és gestionar els lligams entre els vius. La noia és filla única i la mare té la necessitat de tenir-la a prop. Alhora, ella té la necessitat de sentir-la a prop però no de quedar-hi lligada. Això produeix la dificultat de la relació.

Tota la infantesa de la Claustre es basa en situacions d’intempèrie i inseguretat que repercuteixen després en la seva manera de ser. Què és el que t’interessava d’aquesta qüestió?

Una persona no és d’una manera perquè neixi d’una manera. Els lligams, sobretot els més primaris, els familiars, construeixen el caràcter. Per això la família té aquest pes al relat. A vegades costa molt distingir les coses. La Claustre no sap d’on li ve la tara, si l’hi causa el sentiment d’abandó i de pèrdua del pare, el caràcter depressiu de la mare o el tiet. Tota la constel·lació familiar està tarada. Això m’encurioseix, quan veig les persones intento percebre’n la ferida per entendre d’on surt tot. M’interessa la lluita entre la força de voluntat i allò que et marca i no pots triar.

Utilitzes tota l’estona la primera persona. Això fa que la decadència familiar s’expliqui a través de la mirada pura d’una nena. Per què?

L’ambient queda molt més recreat, i per a mi la versemblança era molt important. Per a un adult, fets com que no et vinguin a veure en un festival són absurds, però per a un nen són un trasbals. I sobretot no saber si vindran. M’interessava la inseguretat que genera el fet de no saber mai qui hi haurà o bé si hi haurà pau o no.

Els abusos sexuals a la protagonista per part d’un tiet també s’exposen des de la mirada d’ella: no té gaire clar què està passant.

Es necessita tota una vida per entendre-ho. En el cas d’un nen, em va semblar que era la forma, si és possible, més neutral d’explicar-ho, de fer-ho amb menys filtres ideològics. Amb temes com aquest és fàcil que hi hagi la temptació de fer ideologia, i està bé que se’n faci. Però no volia fer un assaig, sinó una novel·la, i per tant eliminar els filtres.

L’anorèxia apareix a la novel·la com una de les repercussions de la infantesa de la Claustre.

El menjar és l’únic que pot controlar. És una forma de protecció, el perímetre que ella estableix i on no hi entra ningú més. El pes és una cosa exacta, a la gent molt obsessiva li permet aconseguir resultats fàcilment. Si menges, t’engreixes, i si no menges, no. Són matemàtiques, i d’alguna manera la protagonista necessita això. No volia explicar l’anorèxia des del punt de vista estètic o en relació a les pressions socials, perquè no és el seu cas.

El seu passat també impacta en la manera de relacionar-se amb els homes. Quina idea de l’amor volies transmetre?

És una persona que no sap donar-se, que sempre està calculant i ho veu tot com un intercanvi. Sembla que les persones naixem totes capaces d’estimar, i potser hi ha gent que té més dificultats o ho fa pitjor. I també volia reflectir com es trasllada de pares a fills. Al final això funciona a través dels exemples; si t’estimen molt pots estimar molt.

El nom de la protagonista està ple de significats.

El claustre és la part interior d’un monestir i és l’única per on entra llum. Just quan tancava el relat va morir Leonard Cohen, que cantava allò de “ There is a crack in everything, that’s how the light gets in” (“Hi ha una esquerda en totes les coses, així és com la llum hi entra”). Em va semblar un paral·lelisme bonic.