CRÍTICA
XÈNIA DYAKONOVA

Eugeni Oneguin es muda

Club Editor publica una nova traducció en vers d’‘Eugeni Oneguin’ d’Aleksandr Puixkin feta per Arnau Barios, que restitueix el ritme dúctil de l’original

Aleksandr Puixkin als 14 anys recitant un poema davant Derjavin al Liceu Imperial de Tsàrskoie Seló. Quadre d’Ilià Repin (1911). / VIQUIPÈDIA Zoom

A Rússia, qualsevol que hagi passat per l’escola primària ha sentit mil vegades que Aleksandr Puixkin (1799-1837) és el poeta suprem de la llengua russa, que va morir en un duel defensant l’honor de la seva dona, festejada per un oficial francès. Qui hagi passat per la secundària sap també que l’obra mestra de Puixkin, la seva creació més rica i monumental, es diu Eugeni Oneguin. Qui hagi aprovat el batxillerat recordarà per sempre que es tracta d’una novel·la en vers en vuit capítols, inspirada en el Don Juan de Byron i escrita en una estrofa que ha entrat a la història de la literatura amb el nom d’estrofa oneguiana: catorze versos de vuit síl·labes, amb peu iàmbic, i amb un esquema fix de rimes planes i agudes. L’escola russa grava en la ment de tothom aquestes dades; a més, imposa una admiració cega per la figura del poeta i per la seva obra, revestida d’una retòrica exaltada. El resultat sol ser contraproduent: a Puixkin, te’l fan avorrir mentre ets molt jove, i només si, de gran, fas un esforç per netejar-lo de tots els clixés i llegir-lo d’una manera ingènua, pots arribar a gaudir-ne de debò.

Pel que fa a Eugeni Oneguin, a cada relectura et sorprèn: hi ha dies que la seva naturalesa digressiva i lúdica et recorda Tristram Shandy,i hi ha dies que la sobrietat de la seva composició et fa pensar en una església romànica (il·luminada per dins, això sí). Entre moltes maneres de llegir l’obra, n’hi ha una que consisteix a prioritzar-ne l’essència narrativa, resseguint els meandres de l’argument i emmirallant-se en els protagonistes, l’Eugeni i la Tatiana, que el destí uneix i separa al principi i al final de la història, o en els secundaris, com ara Lenski, que Oneguin mata en un duel.

Fresc impressionista

Com diu el poeta Borís Grigorin, “algun cop, tots hem fantasiejat: i si poguéssim ressuscitar Lenski? I si poguéssim casar l’Eugeni i la Tatiana? Qui sap si aleshores les nostres pròpies vides serien diferents, o més felices i tot”. Una altra opció és valorar, per damunt de tot, la poesia: la lleugeresa extraordinària de l’alè puixkinià (que podríem associar amb la gràcia de Carner), l’espurneig de l’humor i la versatilitat d’uns versos que passen, en un instant, d’una reflexió sobre la llengua russa amb manlleus francesos a una evocació nostàlgica d’uns peus femenins. Les descripcions impressionistes que fa Puixkin de la vida quotidiana de l’alta societat russa, amb els seus balls, banquets i flirtejos, són tan vívides o més que els personatges que crea. L’autor en té prou amb dir: “El gebre li ha argentat l’estofa / del coll de llúdria de l’abric”, i el lector es queda amb una imatge que conté tot un món.

En rus i en català

Per als escriptors russos d’ara, Puixkin en general i Eugeni Oneguin en particular continuen sent un referent sòlid i una companyia fidel. Sovint, amb un punt entendridor de gelosia, es mostren reticents a compartir aquest tresor íntim. És característic el cas de la poeta i crítica peterburguesa Elena Nevzgliàdova, que va quedar enlluernada per la poesia de Puixkin d’adolescent i, per saber-ne més, va voler estudiar filologia russa. A l’URSS dels anys seixanta, però, totes les carreres de llengües estaven molt sol·licitades i només quedaven places a filologia albanesa. La poeta resumeix: “El meu treball de fi de carrera es deia L’Oneguin albanès. De fet, era una excusa per parlar d’aquesta gran obra, que jo considerava -i encara considero- intraduïble. Venia a dir que el llenguatge de l’Oneguin és com un exèrcit esplèndid en què hi ha de tot, des de soldats rasos fins a generals i generalíssims, i cadascú té la seva funció. En una traducció, en canvi, és inevitable que els generals morin sense pena ni glòria i només quedin quatre soldats espellifats”. Fins i tot Vladimir Nabokov, expert en filigranes lingüístiques, considerava que traslladar l’Oneguin a una altra llengua mantenint el sentit i les exigències formals era impossible, i en la seva traducció a l’anglès va sacrificar la gràcia del vers a la literalitat més caparruda, cosa que li va valdre el rebuig de molts lectors, inclòs el seu gran amic -i gran crític- Edmund Wilson.

Cal reconèixer que tant Nevzgliàdova com Nabokov tenen part de raó: l’Oneguin es resisteix a la mudança. La traducció fluïda i eufònica d’Arnau Barios (que fa pensar en la Divina Comèdia de Sagarra) és una excepció que no només confirma la regla, sinó que té unes quantes funcions més. Primer de tot, alegra l’oïda del lector amb un ritme dúctil, a base de combinar decasíl·labs i octosíl·labs, i unes rimes d’allò més enginyoses (com ara “cofoi que” i “troica”, o “absurda” i “surt de”).

A part d’això, trasllada la immensa i pintoresca Rússia del XIX al català més viu amb tanta cura que no trenca res pel camí. Per acabar, permet que el lector pugui seguir bé la història i assaborir el lirisme ara melangiós, ara enjogassat de Puixkin. Entre això i una traducció que només tingui un valor històric, o una traducció en prosa, com la que va fer Xavier Roca a partir de la versió anglesa de Nabokov, hi ha una diferència diabòlica, i el diable, com tots sabem, s’amaga en els detalls.