CRÍTICA

Un solc en l’ésser de les coses

'La pell recorda' de Joan Manuel Homar. El Gall Editor 72 pàg. / 12,50 €

Joan Manuel Homar Zoom

Diu Manuel -aquest és el primer cognom de l’autor- que l’escriptura “obre un solc en l’ésser de les coses”. En la seva cèlebre conferència sobre Hölderlin, Martin Heidegger -aquell recercador infatigable de l’ésser- va dir que la poesia justament posava noms a l’ésser (i que el poeta n’era el principal topògraf). També es pregunta el nostre autor: “Cal que tot sigui dit perquè tot sigui?” És una qüestió inextricablement filosòfica, esclar. Com la que planteja en un poema anterior d’aquest mateix llibre, tan dens i ric de significats: “La flor de l’ametller / [...] existiria / encara que ningú no la mirés?”

Mirar i dir la realitat perquè aquesta sigui. La poesia de Joan Manuel Homar mira -acull- i diu -assenyala-: d’aquí neix la petita meravella d’aquests seus artefactes lírics, tan ben construïts -sonets, tankes, haikus-, en què l’emoció de la mirada és emmarcada per la raó de la paraula compositiva. Gràcies al poema, el món és “la casa il·luminada”.

“La pell recorda” és el darrer vers del llibre i n’és, també, el títol. Un dels versos de l’obra inclou, alhora, el títol -que és l’essència de l’aproximació artística de l’autor- del llibre anterior: “La lentitud de la mirada”. Manuel mira amb una lentitud que garanteix que la seva atenció reculli la dispersió del món, el seu dinamisme, i de tot plegat n’assaja alguna mena d’unitat. En un vers expressa “un delit de llunyania i de blau” -poeta solar com és, amant de les illes, tan generós en l’ús del color-. I a mi aquest vers me’n recorda un de Leopoldo Panero -el pare, el poeta-, que fa: “ El alma sueña su propia lejanía ”. L’ànima d’aquests poemes mira d’adoptar formes diverses, perquè la realitat és canviant. La bellesa sense ànima, però, què és? Una joia sense la pell damunt la qual pugui lluir. Quanta reflexió sobre la bellesa, en aquestes pàgines, i quanta, també, sobre el temps que ho marceix tot fatalment!

El poeta es refereix, encara, al fracàs d’Europa i al dolor de la història contemporània, i convida alguns cèlebres pintors que han fet del món un teatret d’absències i de solitud (Hammershøi, Hopper, Rothko) a abocar-se a la barana dels seus versos. Hi ha cops, però, en què la mateixa llunyania que dèiem suara es torna una cosa ben diferent: “No hi ha res tan proper com l’infinit / per als qui estimen”. No hi ha desesperança, en aquesta poesia (la Mort, amb majúscula inicial, no hi venç mai del tot). I, en canvi, hi ha moments en què registra una estranya, plena, perfecció. Moments de calma en què “la mar [és] com una brusa de cotó” i podem apreciar “el regal de la llum sobre les cases”.