No ha plogut pas poc des que obrien foc en el panorama poètic l’any 1975 dos jovencells anomenats Vicenç Altaió i Jaume Creus amb el llibre La poesia, és a dir, la follia, divisa manllevada al gran Antonin Artaud i, significativament, amb pròleg de Josep Palau i Fabre. Només podem dir, passats més de quaranta anys, que tant l’un com l’altre s’han mantingut ferms i tenaços en el camp de la cultura poètica, no només per “salvar els mots, sinó també les imatges, les idees, els impulsos, l’Energia Vital en la seva totalitat”. Diu al prefaci el poeta Ricard Mirabete -per cert, també publicat simultàniament a Edicions 3i4 amb el seu bell Esdeveniment, i amb un pròleg excel·lent del mateix Altaió, en una perfecta partida de ping-pong-: “Vicenç Altaió demostra el modus operandi del poeta metacientífic, és a dir, eminentment líric i renaixentista incessant. La via de la ciència en l’art és alhora la via de la poesia en el coneixement”.

El poeta (que s’ha desdoblat al llarg del temps en editor, comissari, ideòleg, actor i, com ell mateix es va autobatejar feliçment, traficant d’idees) aplega en aquests Radicals lliures una sèrie de materials molt interessants que abasten, de fet, tot el seu univers mental. Potser la paraula (ultra els conceptes implícits simbòlicament en el títol: radicalitat i llibertat) que més bé definiria el gest del poeta seria passió. Una passió absoluta pel coneixement i per l’alquímia de les arts amb la Poesia en majúscula. També vol expressar, amb el títol, més enllà de la picada d’ullet als conceptes abstractes que representen, la definició exacta i científica del terme, que designa aquests àtoms desaparellats que són molt reactius i que tenen un paper important en la combustió, concepte que, al seu torn, ens remet a Llull, tan ben citat a la capçalera del llibre (“El cant es representa en els ulls”).

També hi ha quelcom de metafòric respecte de la vida: el nostre cos combat amb antioxidants els radicals lliures que rebem, però el procés és imparable, i ells són, en darrera instància, responsables del nostre envelliment i, per tant, de la nostra mort. L’esperit es nodreix de les percepcions que troba en la matèria. El poeta tan sols ha de “traduir”. El llibre -fet també d’homenatges-, com el mateix autor, és dens i divers, i divertit, en el sentit d’entretingut, però també de fer anar l’aigua per un altre conducte. El jo líric es pronuncia a voltes amb vigor: “Em veig com un home abocat a l’eternitat, / a l’infinit dels temps remots, desencaixat”.