BarcelonaAlmenys en dues ocasions d’ençà que Salvador Illa és president de la Generalitat s’ha sentit, abans o després d’Els segadors –l’himne nacional–, el Cant de la senyera. És una cançó tant o més bella que el nostre himne, però no és l’himne de Catalunya.

El Cant de la senyera és l’himne de l’Orfeó Català, una composició per a cor mixt amb música de Lluís Millet i Pagès, sobre un poema de Joan Maragall, pensada per exaltar la bandera de l’Orfeó. És cert que l’any 1896, a Montserrat, es va cantar aquesta cançó en la cerimònia d’institució de la bandera de Catalunya i que va actuar, de fet, com a equivalent de l’himne nacional fins que Els segadors va ser restablert com a tal cosa l’any 1993.

Però el Cant de la senyera, tot i fer una referència explícita a la "bandera catalana" –i presentar, doncs, una ambigüitat entre la "senyera" com a estendard de l’Orfeó i la "bandera" quadribarrada–, fa anys que es vincula solament a l’Orfeó, mentre que l’himne d'Els segadors es vincula a la pàtria, la nació, Catalunya. Aquest ús de l’himne de l’Orfeó en celebracions col·lectives i de caràcter nacional resulta, doncs, adés reiteratiu, adés innecessari.

Ara bé, hi ha molts pobles que tenen un himne principal i un de secundari, per exemple, Anglaterra, país en què predomina l’himne que coneixem, God save the King/Queen, però país en què tothom reconeix igualment com a himne nacional el Rule, Britannia!. A Alemanya, per a mal record dels que tenen memòria, la lletra de l’himne de la República va ser modificada pel Tercer Reich, el qual, encara no satisfet amb un "Deutschland, Deutschland über Alles", que sobreviu –amb música adaptada d’un Quartet de Haydn–, va fer cantar tothom, en les grans i menudes celebracions, la Cançó de Horst Wessel, tremenda, que conté paraules com "amunt la bandera", "esvàstica" i "Hitler". La cantaven amb entusiasme.

Hom més aviat és partidari de donar a l’Orfeó el que és de l’Orfeó i a Catalunya el que és seu, sobretot per evitar que la llista d’himnes s’ampliï. ¿Quants de cors catalans –els que bateguen i els que canten en comunitat– no s’han sentit identificats amb el Cor dels esclaus, del Nabucco, de Verdi? ¿No n’hi ha, potser, que hagin sentit com a cosa pròpia algun passatge dels Mestres cantaires, de Wagner?

Potser fora millor que ens limitéssim, humils, a la música i les tres estrofes vindicatives d’Els segadors.