Les dues obres de Handke que he traduït al català, La gran caiguda i Poema a la durada, aparentment diferents perquè una és una novel·la i l’altra un poema, tenen molt més en comú del que a primera vista podria semblar. La gran caiguda és la narració d’una caminada que fa un home -un actor-, durant un dia, des de la perifèria fins al centre d’una ciutat. Poema a la durada és una reflexió filosòfica i anímica en forma de poema sobre “el temps de la consciència”, podríem dir. Ara bé, tot i la diferència de forma i d’argument, totes dues obres són un viatge cap al fons d’un mateix, i en tots dos llibres trobem la literatura de Handke en essència, dura i profunda, fragmentària i alhora àvida d’unitat. Detalls quotidians i filosofia, abstracció, introspecció, poesia. La soledat, la vida, la mort i, sobretot, la incertesa de les aparences. Handke s’ho qüestiona tot; fins i tot es qüestiona el llenguatge amb què s’ho qüestiona tot.

Peter Handke és un autor molt creatiu, explorador i experimentador. Això sovint produeix una estranyesa en el text original, i a l’hora de traduir-lo sempre hi ha un risc. Es tracta d’aconseguir que el text traduït mantingui cert grau d’estranyesa, però que sigui comprensible -tan comprensible com l’original-. L’estil de Handke és concret i alhora abstracte, simple i també complex. S’hi veu un esforç constant per part de l’autor de buscar la precisió, sovint al servei d’expressar la incomunicació, la incertesa de tot. L’escriptor es planteja si és possible parlar d’alguna cosa, i la traductora es planteja si és possible traduir aquest intent de parlar d’alguna cosa. El lector ho dirà.