BarcelonaDe vegades l’actualitat ens devora. Aquests últims dies, passo hores llegint sobre la catàstrofe de València, com si sabent-ne més coses pogués trobar alguna explicació perquè l’any 2024 les coses vagin així en aquest país, com si les dades, els fets, les fotos, els experts, els testimonis, poguessin donar algun sentit a la desgràcia. De la mateixa manera obsessiva, fa setmanes que m’informo sobre el judici del cas Pelicot, especialment a través del compte de X de la periodista Juliette Campion, que en fa un seguiment exhaustiu. En tots dos casos, em trasbalsa adonar-me un cop més que visc en una realitat fastigosa i incomprensible: inversemblant. Els mitjans i les xarxes ens commocionen cada dia, però la literatura també, i ho fa a càmera lenta, sense la urgència de la imatge que fuig o el tuit que s’oblida.

Últimament he llegit dos llibres que m’han sacsejat en aquest sentit. Un és Trist tigre, de Neige Sinno, publicat a Anagrama. Sinno, escriptora i traductora, parla de les violacions reiterades que va patir per part del seu padrastre entre els 7 i els 14 anys, i reflexiona sobre els abusos disseccionant-ne tots els estadis: la percepció de la criatura, els motius del silenci, el moment de la denúncia, la irreparabilitat de tot plegat, les hipòtesis sobre la psicologia de l’agressor, la ràbia contra la mare cega, el sexe després d’allò, la relació amb la maternitat i els fills propis, la sospita permanent, la tara, les seqüeles. La potència del llibre no rau només en l’atrocitat del que s’explica (i això que l’autora dona pocs detalls gràfics i concrets, però en dona prou i ben triats perquè et quedin gravats a foc a la memòria), sinó també en el to, que és esmolat com una fulla de ganivet: fred, tallant, violent. L’autora no busca la llàgrima ni la compassió del lector, sinó la seva ràbia.

El segon llibre és D13: crònica judicial, d’Emmanuel Carrère, publicat també per Anagrama. D13 recull les cròniques setmanals que aquest reputat escriptor va escriure per a Le Nouvel Obs durant el judici pels tres atemptats jihadistes de París del 13 de novembre de 2015, en els quals van morir 130 persones. Carrère narra el procés judicial fixant-se en tots els punts de vista —des dels periodistes fins als advocats o el tribunal, des de les víctimes fins als acusats— en uns textos que van al fons de la qüestió i eviten el posicionament més fàcil i simplificador. Sí, hi veiem tot l’horror que es va viure a la sala Bataclan, però també hi llegim la història, en alguns casos tristament absurda, dels còmplices vius i dels assassins que es van immolar (tots morts menys un, amb un cinturó que no va esclatar per raons que no arribarem a aclarir, i que seu al banc dels acusats).

Llibres incòmodes

Una de les coses que més m’agraden d’aquests dos llibres és que són incòmodes de llegir, i crec que al món li convé sotmetre’ns a aquesta incomoditat que ara s’evita a tota cosa. L’altra cosa que em fascina és que plantegen més preguntes que respostes. Corren uns temps en què tothom està disposat a dir-nos què hem de pensar. Les ficcions són moralitzadores: sempre ha de quedar clar què està bé i què no, i els personatges tenen cada vegada menys clarobscurs (no és que siguin plans, és que són radicalment monocroms). Carrère i Sinno ens posen davant dels ulls una realitat esfereïdora i ens ofereixen les dades i els testimonis perquè siguem nosaltres els que arribem a les conclusions: en el cas de Trist tigre, les conclusions són tan clares que esclafen; D13, en canvi, ens deixa una mica a la intempèrie.

La gent diu que llegeix per fugir. Jo dic que també llegim per tot el contrari: per trobar-nos. Busquem en la literatura, fins i tot en la de ficció, relats que ens permetin entendre millor el món i les persones que massa sovint ens semblen inversemblants i incomprensibles, o fins i tot que ens ajudin a entendre’ns millor a nosaltres mateixos i les nostres contradiccions. És per això que necessitem bons escriptors que narrin el món tal com és. Voldria llegir el llibre de la crònica judicial del cas Pelicot. Seria esgarrifós, com és esgarrifós llegir-ho cada dia a X. Voldria llegir també una crònica que repassés els fets i els testimonis de la DANA a València. I les condemnes judicials, si arriben. No és per morbo. En absolut. Convertir la realitat repugnant en literatura incòmoda és donar-li el reconeixement que mereix, és fer-li un monument de paraules. Perquè un monument és una "obra edificada per perpetuar el record d’una persona o d’una cosa memorables". I tant el que ha passat a València com el que ha passat amb Gisèle Pelicot són coses que faríem bé de no oblidar.