Poques seqüències de paraules deuen convocar una imatge tan exacta de la felicitat i la festa i de les ganes de viure i passar-ho bé com aquestes: nit de divendres a París. La nit del divendres 13 de novembre de 2015, però, París no tan sols no va ser una festa sinó que va ser un infern. Un triple atemptat jihadista als afores de l’Stade de France, a la sala de concerts Bataclan i a les terrasses de diversos bars va provocar més d’un centenar de morts i prop de mig miler de ferits i va deixar tot un país traumatitzat. Quan sis anys després, l’estiu de 2021, per fi va començar el procés judicial contra els terroristes supervivents –la majoria havien mort fent-se esclatar amb cinturons explosius– i els seus còmplices, l’escriptor parisenc Emmanuel Carrère (1957) va proposar a L’Obs de fer una crònica setmanal del judici. D13. Crònica judicial és una refosa reestructurada d’aquelles peces periodístiques.

Tot i que generalment se’l considera un mestre d’això que hem convingut a anomenar autoficció, jo diria que la gran virtut literària de Carrère és la capacitat per combinar la mirada cap endins i la mirada cap enfora, la descripció del que ell és i la descripció del que és un altre o uns altres, el relat de la pròpia vida i el relat de la vida d’algú que no té res a veure amb ell. Aquesta és la grandesa de tres dels seus millors llibres: L’adversari –sobre un home que va mentir moltíssim sobre ell mateix i que va acabar assassinant la seva família–, Limónov –sobre un intel·lectual i polític rus imprevisible i erràticament radical– i El Regne –una reconstrucció de les figures bíbliques de Pau i Lluc i alhora un estudi de la relació amb la fe del mateix Carrère.

A D13 la figura de l’autor també hi és, però d’una manera més discreta que per exemple a El Regne. Aquí el que fa Carrère és posar tota la seva destresa d’escriptor musculós i precís i tota la seva experiència d’home lúcid i sensible al servei de la reconstrucció, l’explicació i la interpretació sociopolítica i moral d’una tragèdia humana de primera magnitud. És una tragèdia en la qual tot té cabuda, des de la visceralitat més íntima fins a la geopolítica, la història, l’economia. També la paleta de valors i d’emocions és exhaustiva: des del dolor, l’angoixa i la desesperació fins a la dignitat, l’amor, l’heroisme i la noblesa. Carrère ha concebut i organitzat el llibre com una aproximació tan completa i polièdrica possible tant als atemptats com al judici.

El resultat és humanament esgarrifós i literàriament espectacular. Amb tanta concisió com agilitat narrativa, Carrère presta atenció i dona veu a tothom: a les víctimes i als terroristes, als familiars de tots ells, als investigadors policials, als advocats i fiscals i als jutges. Sense subratllats melodramàtics, a partir dels testimonis, reconstrueix escenes i evoca moments que fan por o que deixen estupefacte o que commouen. També parla dels processos de radicalització dels terroristes, i de l’impacte sísmic de la guerra de Síria, i dels dilemes ètics i polítics que tot plegat planteja a les societats europees.

Abans he dit que el llibre era literàriament espectacular. Aclarim-nos: ho és perquè en cap moment vol deixar de ser una crònica, perquè no sent la necessitat autosublimadora de recórrer a trucs retòrics o a filigranes d’estil, perquè tot el que Carrère escriu té com a finalitat gairebé única transmetre als lectors, amb la màxima precisió i complexitat, la veritat crua i espantosa, però plena de matisos, d’uns fets abominables.