Les desgràcies en general ens poden fer pena i llàstima. Els substantius pena i llàstima són bastant sinònims per expressar un sentiment de compassió. “Em fa pena, pobre noi!” i “Em fa llàstima, pobre noi!” són dues frases possibles en català i tenen un sentit molt equivalent. Però en certs contextos pena i llàstima deixen de ser intercanviables. Per exemple, la frase “Llàstima que no hagis vingut abans, encara l’hauries trobat!” no puc convertir-la en “Pena que no hagis vingut abans...” La cosa canvia si hi poso al davant l’adjectiu exclamatiu quina. “Quina pena que no hagis vingut abans...” ja sembla a molts parlants -i fins i tot a professionals de la llengua- una frase tan genuïna com “Quina llàstima que no hagis vingut abans...”

I les adhesions augmenten si dic “Va ser una pena que no vingués abans...” Tanmateix, no puc evitar que la meva intuïció percebi en aquesta frase la pressió del castellà. I és que en castellà un dels sentits de pena és “lo que produce este sentimiento ”, com a les frases “Fue una pena que no llegaras a tiempo ” o “Es una pena que tengas que marcharte ya ”. Dos usos de pena que, per a mi, seria millor traduir per llàstima. I deixo clar que en castellà l’ús de lástima en aquests contextos seria igual de correcte, perquè lástima també vol dir “lo que produce este sentimiento ”.

Si anem als nostres diccionaris, ens trobem que, en efecte, una de les accepcions de llàstima és “allò que fa llàstima” (GDLC) o “objecte que inspira la pietat o la compassió” (DIEC2) i, per contra, cap accepció de pena n’allunya la semàntica del sentiment en si. No nego pas que la sinècdoque que estén l’emoció a allò que la causa és sempre lingüísticament possible. I sé que un exemple del DIEC2 (“És una pena que sigui tan peresós”) l’abona i que ha sigut practicada per escriptors com Pla o Rodoreda. Però goso afirmar que, sent això possible, el fet que ara gairebé tot sigui una pena i gairebé res sigui una llàstima sí que pot ser producte de la interferència.