HE LLEGIT NO SÉ ON

Som un cos en la salut i en la malaltia

VIRGINIA WOOLF / EVENING STANDARD / GETTY IMAGES Zoom

Estar malalts fa que ens mirem el món amb uns altres ulls

Em quedava al llit, la mare em comprava nines de paper amb vestits retallables i el temps s’aturava del tot. En tinc un bon record, d’aquelles febrades. Això és que estàs creixent, em deia l’àvia, i semblava que hi havien de ser sempre: l’àvia, les nines retallables, els anys d’una sola xifra, les malalties innòcues. Tendim a parlar de l’eternitat en futur, però l’única etapa eterna és la infantesa.

Virginia Woolf trobava estrany que la malaltia, tan comuna com és i tant com ens afecta radicalment en tots sentits, no ocupés un lloc d’honor entre els principals temes de la literatura, al costat de l’amor, la guerra i la gelosia. “Seria lògic que s’haguessin dedicat novel·les a la grip, epopeies a les febres tifoides, odes a la pneumònia, elegies al mal de queixal. Però no: amb algunes excepcions, la literatura procura sostenir que s’ocupa de la ment, que el cos és una làmina de vidre a través de la qual l’ànima hi veu amb claredat”. La literatura fa veure que el cos és “nul, insignificant i inexistent”.

La veritat -ho estem comprovant aquesta primavera pandèmica- és que som un cos, que no ens en podem separar i que el dolor físic ens condiciona i ens anul·la. Segons Woolf, la culpa que la malaltia sigui poc literària la té en part la pobresa de l’idioma: “L’anglès, que pot expressar els pensaments de Hamlet i la tragèdia de Lear, no disposa de paraules per al calfred o el mal de cap. Quan una col·legiala s’enamora, pot parlar a través de Shakespeare o de Keats; però si un pacient intenta descriure al metge el seu mal de cap, la llengua se li esgota a l’acte”.

Woolf va escriure l’assaig breu On being ill el 1925, a petició de T.S. Eliot, per ser publicat a la revista New Criterion. En tinc dues edicions en castellà: De la enfermedad, amb traducció i notes d’Ángela Pérez, publicada per José J. de Olañeta Editor; i Estar enfermo, amb traducció de María Tena, publicada per Alba Editorial juntament amb un text pràctic de Julia Stephen, mare de Virginia i infermera, titulat Notas desde las habitaciones de los enfermos.

La malaltia, constata Woolf, ens “fa canviar la forma del món”. Fa que ens mirem amb uns altres ulls la feina, el paisatge, els amics, els rellotges. Estar malalts ens torna més francs i temeraris, potser perquè hi tenim menys a perdre. I ens permet dedicar estones a mirar el cel, per exemple, fins al punt que ens meravella que el joc de formes i llum i ombres derivat del moviment dels núvols ens hagi passat tan desapercebut mentre estàvem sans.

Un cargol ens pot ensenyar a empènyer els dies d’una altra manera

L’assagista i contista Elisabeth Tova Bailey tampoc s’havia fixat mai en els cargols, durant les seves incomptables excursions pels boscos. Però quan tenia 34 anys es va posar malalta a causa d’un patogen víric o bacterià misteriós que li va provocar un trastorn neurològic greu i la va deixar postrada al llit. Una amiga li va portar un cargol que havia trobat al bosc pensant que li faria companyia i ella, amb una vida forçosament alentida per la malaltia, va aprendre a mirar-se l’animaló de tu a tu. Aquest és el punt de partida del llibre El soroll que fa un cargol salvatge quan menja, publicat per Més Llibres en una traducció de Ricard Vela (en castellà l’ha publicat Capitán Swing).

Conviure amb aquell cargol durant un any sencer, descobrir-ne les capacitats, va ser una experiència terapèutica i reconfortant per a la malalta. Observar la manera com el cargol afrontava l’existència li donava energia. En canvi, les visites de persones la deixaven esgotada: no sabien parar quietes, els costava frenar i s’acabaven sentint incòmodes davant d’ella: “M’adonava que els feia de recordatori de tot el que els feia por: l’atzar, la incertesa, la pèrdua i el tall sec de la mortalitat. Els que estem malalts som els portadors de les pors silencioses dels que tenen bona salut”.