Alegria! El premi Nobel J.M. Coetzee visitarà Barcelona el 30 de setembre. Serà al cicle "Europa", que s'estrenarà uns dies abans, el 27, i que el CCCB ha organitzat per reflexionar sobre el sentit d'Europa avui. Tot el programa, sis converses en total, és atractiu: tafanegeu el programa, perquè inclou una altra Nobel, Olga Tokarczuc, i un escriptor que adoro, Mathias Enard. Però quan vaig veure el nom de Coetzee i em van confirmar que hi seria de debò, presencialment, vaig sentir com una mena d'emoció per dins. Em consta que no és fàcil fer-lo viatjar, com a mínim una altra institució havia intentat convidar-lo abans, i m'havien explicat que era complicat convèncer-lo. (Tenint en compte que ve d'Austràlia i que actualment té 83 anys, també em sembla comprensible.) Per tant, enhorabona al CCCB! La conversa, a més, segur que serà interessant, perquè serà amb l'editora Valerie Miles.

Amb aquest panorama, vaig confirmar assistència al CCCB, sense ni tan sols mirar el calendari. "Hi vindré segur, sigui el dia que sigui". Però Murphy, sempre atent, ha fet coincidir Coetzee amb el concert de tancament d'Antònia Font al Temporada Alta, a Girona. Mateix dia, mateixa hora pràcticament, i jo amb les entrades comprades fa setmanes per al concert dels mallorquins. I ara, què faig? La sessió del CCCB es gravarà, així que la podré recuperar després. (No com va passar quan hi va ser Julian Barnes, que no va voler signar l'autorització d'emissió i no hi ha manera de reviure una conversa que recordo meravellosa.) Amb això hauria de tenir la decisió presa, però tot i saber que podré veure la conversa a posteriori, em fa una certa recança perdre'm la visita de Coetzee. Per què, em pregunto? És un escriptor que m'agrada, però tampoc conec la seva obra a fons i, de fet, encara tinc llibres seus pendents de llegir. Llavors, d'on em surt aquest neguit? Segurament, de la sensació d'estar-me perdent una oportunitat única. Recordo perfectament la visita d'Angela Davis al CCCB. Em semblava que estava compartint espai, gairebé literalment, amb la història. Era increïble tenir-la tan a prop, va ser un autèntic privilegi escoltar-la, i per l'atmosfera que es va crear diria que va ser un sentiment compartit. Bastant semblant al dia de la visita de Chimamanda Ngozi Adichie (seguim al CCCB), que va exhaurir entrades de seguida que es van posar a la venda. Tant la trobada amb Davis com amb Chimamanda Ngozi Adichie es poden recuperar i són meravelloses, us les recomano vivament, però per als que hi vam poder ser van tenir un significat extra, especial. La sensació de comunió i de comunitat, de compartir una admiració, el silenci reverencial, els riures, els aplaudiments... Hi ha emocions que només ens les donen les experiències presencials. No us descobreixo la sopa d'all, la pandèmia ens en va fer ben conscients, però insisteixo a celebrar-les. Sobretot, quan giren al voltant de la literatura. La lectura pot ser un acte molt íntim, però aquest moment de posada en comú, de trobada i d'entusiasme per un autor és certament únic. La sessió amb un tros d'escriptor com Coetzee, que ves a saber si tornarà ho serà única. D'aquí el dilema, Antònia Font o Coetzee? Què faig, si me'ls estimo a tots igual?