AIXÒ NO CAL DIR-HO

Electric Light Orchestra vs. Vermeer de Delft

Electric Light Orchestra vs. Vermeer de Delft Zoom

Sempre que escolto l’Electric Light Orchestra (ELO) penso en la Pau de Westfàlia. Si us fixeu en les portades de l’ELO, en quasi totes és de nit. I malgrat això, és un grup lluminós. Les tenebres de l’ELO no es reflecteixen en les cançons sinó que bateguen en un món interior. Mai no he patit més que quan anava a escola. Teníem els llibres de text plens d’imatges terribles. La foto de la verola la porto gravada als ulls. Al llibre d’història sortia un quadre llòbrec, obra de Gerard ter Borch, que mostrava la signatura del Tractat de Münster (era a la lliçó de la Guerra dels Trenta Anys). Un munt d’homes, vestits de negre, fent una salutació incomprensible amb la mà. Vista ara, aquella pintura no resulta tan fosca com va quedar impresa al llibre. Però el Barroc és això, ombra i llum. Els plenipotenciaris units que es veuen al quadre porten els mateixos cabells que més tard trobaria en els integrants de l’ELO. En tots els aspectes, aquesta va ser una banda barroca.

L’altre dia vaig posar el seu disc Time per omplir la casa de malenconia i, en arribar a la cançó From the end of the world, vaig recordar de sobte un quadre de Vermeer de Delft. Tant la cançó com el pintor són portadors d’atmosferes misterioses. Aquest disc és dels anomenats conceptuals (mai no superarem el conceptisme), i tracta d’un viatge al futur (del qual el protagonista torna decebut tal com era previsible, perquè tot futur és una còpia ridícula del passat). La cançó és la carta que el protagonista envia a l’estimada des de l’any 2095. La noia viu a l’any 1981, que és quan va sortir aquest disc. Fer veure que el present és el passat constitueix un altre estratagema del barroquisme. En aquells dies de Time hi havia una altra pandèmia, la sida, però encara no es veia. El quadre de Vermeer en qüestió es diu Dona vestida de blau i em vaig adonar que la carta que llegia aquesta dona de blau era la mateixa que havia enviat al passat l’home de la cançó de l’ELO. Vermeer va pintar un bon grapat de dones llegint cartes, i escrivint-les. Era habitual a la pintura holandesa. Avui tot es fa per correu electrònic. L’imaginari de l’ELO es troba més a prop dels dies de Vermeer que dels nostres. Les ombres del Barroc devoren el nostre passat.