AIXÒ NO CAL DIR-HO

Colombo i el seu cotxe

Colombo i el seu cotxe Zoom

I del tinent Colombo, què me’n dieu? Mai no s’enaltirà prou el que va significar aquesta sèrie per a l’Europa dels anys 70. Colombo va ésser tot un model cultural, bastit amb traces de la lluita de classes, de la vida quotidiana i fins i tot dels germans Marx (el puro de Groucho, la gavardina de Harpo, la fesomia de Chico). Avui comencem a escriure’n, però llavors tothom en parlava. La veu va ser abans que l’escriptura. Els americans s’ho prenien d’una manera diferent dels europeus. A la guia Watching TV. Six decades of american television (una història de la televisió nord-americana a través de la seva programació), s’hi diu que el tinent Colombo és el més ostensiblement excèntric “integrat-apocalíptic” dels detectius d’aquella televisió. Ara he estat molt mangui en la traducció, perquè el que hi posa és: insider-outsider. Pel que fa a Colombo li escauen tots els significats d’ outsider : el d’algú independent, en efecte, però també l’accepció principal, que és la de foraster. Va ser una època en què a la tele americana tots els detectius ho eren, de forasters: Kojak era grec; Banacek, polonès; McCloud, un nouvingut de Nou Mèxic a Nova York, i Colombo era italià, però a més a més es deia igual que el primer estranger (conegut) que arribà a Amèrica.

Als francesos els guillava que Colombo tingués un cotxe francès en comptes d’un nord-americà. Avui als Estats Units els Toyotes circulen a dojo, però aleshores no conduir un cotxe americà era un disbarat. Colombo portava un Peugeot 403. El mateix model, per cert, que van utilitzar els serveis secrets marroquins, amb el vistiplau dels francesos, per segrestar a les portes de la brasserie Lipp de París el socialista Ben Barka, opositor del règim de Hassan II -la novel·la de Manchette L’Afer N’Gustro, editada a La Cua de Palla, està inspirada en aquest assumpte-. El Peugeot de Colombo, força tronat, era un punyent homenatge dels americans al país que els va regalar l’Estàtua de la Llibertat pel centenari de la seva independència. Així, els francesos van adoptar Colombo com els nord-americans havien fet seu La Fayette. Ah! La lluita de classes? Dissabte vinent tornaré amb Colombo i Bourdieu, fets de la mateixa pasta.