EL LLIBRE DE LA SETMANA
IGNASI ARAGAY

El gust i la llibertat de dubtar... per entendre el món

'21 lliçons per al segle XXI' de Yuval Noah Harari. Edicions 62 / Debate. Traducció d’Ernest Riera. 448 pàg. / 21,90 €

El gust i la llibertat  De dubtar...  Per entendre el món Zoom

Ja sabíem que Harari és un historiador total: va enlluernar els lectors amb Sàpiens (2014). Ja sabíem que és un assagista total: unint saber científic i tecnològic amb pensament humanístic, va projectar cap al futur els seus dubtes sobre la humanitat a Homo deus (2016). Ara, amb aquest nou llibre, ja sabem que és un comentarista agut i documentat dels grans problemes i reptes del present planetari, que aborda agafant distància de les categories ideològiques habituals.

21 lliçons per al segle XXI sens dubte torna a ser un assaig de referència, un text on, més que respostes, l’autor israelià fa preguntes encadenades que acaben amb una meditació personal, una invitació a arrencar des d’un mateix el canvi urgent que el món necessita davant la triple amenaça que ens assetja: la guerra nuclear, el canvi climàtic i la disrupció tecnològica que pot alterar irreversiblement la nostra condició d’éssers humans.

El que fa Harari en aquest llibre és portar les grans línies mestres dels anteriors assajos sobre el terreny dels problemes actuals. ¿I quines són aquestes idees clau? Fonamentalment, dues. D’una banda, la idea que la humanitat, si ha aconseguit arribar tan lluny com a espècie, és gràcies a la capacitat de col·laboració entre individus, al sentit de comunitat, construït a partir de grans ficcions religioses, ideològiques o nacionals (unes construccions que, alhora, n’han limitat la llibertat de pensament i la creativitat). De l’altra, la idea que, si no vigilem, la tecnologia per millorar-nos (la combinació entre biotecnologia i intel·ligència artificial) pot arribar a deshumanitzar-nos, ens pot fer perdre el lliure albir com a individus (de nou una renúncia, però aquest cop potser més definitiva), pot trencar el motlle homínid.

La perpètua postveritat

A partir d’aquest doble marc interpretatiu, capítol a capítol aborda els grans debats actuals sobre immigració, desigualtat, religiositat, terrorisme, educació, postveritat, nacionalisme, crisi de la democràcia liberal, atur... Que ningú no hi busqui, però, un manual polític amb receptes per sortir del pas. Harari ofereix reflexió, i segurament aixeca més alarmes que no pas dona solucions o esperances. La seva lucidesa extrema l’empeny al pessimisme, però alhora s’hi resisteix, evita el to apocalíptic. I es mostra, com sempre, pedagògic. Es vol fer entendre.

¿Què diu, per exemple, quan parla d’educació? Doncs que “l’única certesa és el canvi”. És a dir, la formació permanent: per sobreviure i progressar en aquest canvi continu “necessitarem un munt de flexibilitat mental i grans reserves d’equilibri emocional”. I esmenta les quatre c com a pilars de la tasca educativa: pensament crític, comunicació, col·laboració i creativitat. Què diu de la postveritat? D’entrada, que “els humans sempre hem viscut en l’era de la postveritat”, sempre hem creat i hem cregut ficcions. “Quan milions de persones creuen durant milers d’anys [en una notícia falsa], llavors és religió”... Davant d’això, creu que “l’imperatiu moral suprem és l’imperatiu de saber”, i més avui, quan la informació corre desbocada, com un objecte més de consum massiu. “És responsabilitat de tots plegats dedicar temps i esforços a destapar les nostres tendenciositats i a verificar les nostres fonts d’informació”. I aquí sí que dona dos consells pràctics. Primer: “Si vols informació fiable, paga uns bons diners per accedir-hi”. I segon: “Si algun tema et sembla excepcionalment important, fes l’esforç de llegir-ne literatura científica rellevant”.

¿I què diu del poder, la desigualtat i la democràcia? Doncs que, si en els temps antics la terra era l’actiu més important i en l’era moderna ho eren les màquines i les fàbriques, ara, “si volem evitar la concentració de tota la riquesa i el poder a les mans d’una petita elit, la clau és regular la propietat de les dades”. Google, Facebook, Baidu o Tencent: a ells els estem regalant les nostres dades a canvi de serveis gratuïts d’e-mail i de vídeos divertits.

Entendre els nostres desitjos

Harari és extremadament enraonat, tant, que et fa dubtar de la pròpia raó. “Els sentiments no són el contrari de la racionalitat: són l’encarnació de la racionalitat evolutiva. Generalment no ens adonem que els sentiments són de fet càlculs, perquè aquest procés ràpid de càlcul té lloc molt per dessota del nostre llindar de consciència”. O, dit d’una altra manera: “Si entenem que els nostres desitjos no són les manifestacions màgiques de la lliure elecció, sinó més aviat el producte de processos bioquímics (influenciats per factors culturals que també queden fora del nostre control), potser no ens preocuparem tant. És millor entendre’ns a nosaltres mateixos, les nostres ments i els nostres desitjos, que intentar fer realitat qualsevol fantasia que ens vingui al cap”. De fet, ja ho veieu, Harari et fa dubtar de tot, et dona el gust i la llibertat de dubtar. I aquesta és la gran lliçó del llibre: “La gent temorosa de perdre la seva veritat tendeix a ser més violenta que la gent acostumada a mirar el món des de diferents punts de vista. Les preguntes que no pots respondre són generalment molt millors per a tu que les respostes que no pots qüestionar”.