Després de reconstruir exitosament l’atemptat contra el líder nazi Reinhard Heydrich a Praga el 1942, Laurent Binet feia arrencar la seva segona novel·la amb la mort accidental del crític i assagista francès Roland Barthes (1915-1980). A mig camí entre el vodevil i el misteri, La setena funció del llenguatge (Edicions de 1984, 2016) repassava la constel·lació de filòsofs i semiòtics que poblaven les universitats i els cercles intel·lectuals a cantó i cantó de l’Atlàntic des de 1968. La tria no podia ser més encertada, ja que en la figura de Roland Barthes s’entrecreuaven moltes de les biografies, teories i disciplines, objecte de la sàtira d’aquest exitós escriptor francès.

Com assenyala Xavier Antich al pròleg de Mitologies, “Barthes era el més heterodox, inclassificable” i, en aquest sentit, aquest llibre és l’evidència d’aquest caràcter frontissa tant de la seva persona com sobretot de la seva obra. A partir de la “lectura i el desxiframent de la cultura contemporània” basteix cinquanta-tres microassaigs que analitzen la pròpia quotidianitat amb una mirada a mig camí entre l’etnografia i l’antropologia. Publicats primer mensualment entre 1954 i 1956, ja el 1957 van aparèixer aplegats en un volum constantment reeditat, citat i admirat. S’agraeix, per tant, disposar avui d’una versió en la nostra llengua -amb traducció de Cristina Mora- dins d’una col·lecció que aposta per acostar el lector català a assagistes rellevants.

Els nostres mites

La novetat més cridanera de Mitologies resideix en els objectes d’estudi triats. Superat l’impacte inicial, l’originalitat de la tria i de la mirada el convertiren en un clàssic de la crítica cultural, capaç d’obrir camins avui encara transitats. De sobte algú s’acostava al Tour de França, al bistec amb patates, a les joguines infantils o al darrer model de Citroën amb un aparell crític capaç de revelar lectures insospitades per l’observador i/o usuari habitual d’aquests símbols de la cultura de masses. O, dit a la seva manera, de signes. Perquè Roland Barthes no parla del fenomen concret sinó del seu significat social, de la seva simbologia, dels seus trets més mítics.

En primer lloc s’hi exposava com, al marge del nostre nivell de desenvolupament, la humanitat necessita mites per viure, per organitzar-se, per explicar i per explicar-se a si mateixa. Alguns d’exemples de Barthes potser han envellit o ens resulten massa locals o llunyans, però la majoria mantenen la seva vigència o podrien ser actualitzats amb un petit esforç (de l’iPhone a les sèries de televisió, de les xarxes socials als no-llocs com els aeroports). Rere l’objecte més simple, quan aquest esdevé massiu s’hi amaga quelcom de definidor de la societat que l’entronitza.

En segon lloc i més enllà de l’acumulació d’exemples, Roland Barthes cerca una definició del mite contemporani, no exempta de crítica. Per a l’autor, els mites dominants a la contemporaneïtat francesa del moment sorgeixen i expressen un punt de vista petitburgès caracteritzat per la mediocritat (”la guerra contra la intel·ligència es fa en nom del sentit comú”) i les aparences (“la llibertat a la vitrina, a títol decoratiu, però l’ordre a casa seva, a títol constitutiu”). En aquest sentit, la figura del mitòleg esdevé cabdal, ja que necessita pertànyer o conèixer des de dins per després separar-se d’aquesta mateixa societat i analitzar críticament el mite, el símbol, el fenomen. És des d’aquesta terra de ningú que l’anàlisi aporta valor i coneixement i, alhora i paradoxalment, s’arrisca a modificar el signe amb el seu desvetllament.