Crítica
IRENE PUJADES

Quasi males notícies

'Visc, i visc, i visc' de Maggie O’Farrell. L’altra Editorial/Libros del Asteroide. 248 pàg./19,95 €

Quasi males notícies / F. MELCION Zoom

Maggie O’Farrell mai va tenir la intenció d’escriure unes memòries, és massa gelosa de la seva vida privada. De fet, amb el seu marit -el també escriptor William Sutcliffe- bromejaven que probablement es faria acròbata abans d’escriure’n unes. No ha estat així, esclar. Visc, i visc, i visc són unes memòries de cap a peus que O’Farrell articula d’una manera particular: és una recopilació d’experiències properes a la mort.

En una xerrada a la Biblioteca de Sant Gervasi explicava que l’obra va aparèixer-li davant dels nassos: escrivia una entrada al seu dietari personal i va veure que allò era el germen d’un llibre. Va ser “com un embaràs inesperat”. Estructurat a través de capítols que es titulen com una part del cos i l’any de l’incident, l’escriptora irlandesa explica les diverses vegades que s’ha escapolit del viatge definitiu (“Fi. S’abaixa el teló. Al calaix. A dormir a l’altre barri. A criar malves. A fer companyia als angelets”).

Hi ha quasimorts d’intensitat diferent, esclar, i per sort. N’hi ha de terrorífiques, de temeràries, i n’hi ha que poden sonar a força gent: una onada, un corrent marítim, el clàxon histèric d’un conductor. També n’hi ha alguna que -per comparació- està més agafada pels pèls. Però O’Farrell sap combinar-les amb destresa i el llibre està molt ben estructurat, perquè el primer capítol és aterrador i els dos últims fan que el conjunt es rellegeixi amb una mirada nova. I té un objectiu últim: O’Farrell vol normalitzar les trobades amb la mort com a mostra de coratge per a les seves criatures, una de les quals té un desordre immunològic que la posa en perill constantment.

Els disset episodis es relacionen entre si i s’enriqueixen, i la prosa és elegant, enganxa i flueix amb una senzillesa admirable. Quins trucs utilitza? La majoria d’inicis són un ganxo in medias res, sap posar punts i a part on cal, barreja les parts més personals amb fragments de pura divulgació científica i, sobretot, és molt bona dosificant la informació i gestionant la tensió narrativa. O’Farrell és per sobre de tot novel·lista, i això es nota moltíssim. Fa volar pardals sense perdre el fil i entenem com és per les connexions que crea -el fet de ser la diana d’un espectacle de ganivets fa que, enmig de la multitud que la mira, recordi les carnisseries de la seva infantesa-. Sorprèn, també, l’absència d’afectació o de victimisme en un llibre ple d’històries incòmodes. L’escriptora, en definitiva, defensa la vida amb dents i ungles: Maggie O’Farrell no morirà mai.