CRÍTICA

Els viatges dins del viatge

'Desierto sonoro' de Valeria Luiselli. Sexto piso. Trad. Daniel Saldaña París i Valeria Luiselli. 464 pàg. / 22,90 €

Els viatges dins del viatge / PATRICK FALLON / EFE XAVIER BERTRAL Zoom

Un matrimoni i dues canalles carreguen el cotxe de trastos i se’n van cap a Arizona, en un periple per carretera que durarà setmanes. El marit ha decidit, unilateralment, que necessita viure uns anys a les antigues terres apatxes, estudiant el rastre de Gerónimo i els últims pobladors autòctons dels Estats Units d’Amèrica. Fins i tot s’hi ha buscat una casa, i tot sense consultar-ho a la dona, que té la vida muntada a Nova York.

La posada en escena de Desierto sonoro és magistral, de petita obra mestra. Escrit com un quadern de viatges, amb entrades temàtiques i fragmentàries, Valeria Luiselli planteja un ambiciós road trip que conté almenys tres viatges simultanis: un rastreig de l’Apacheria rere les petges dels últims indígenes; la recerca de dues nenes migrants, filles d’una veïna, perdudes entre els milers de menors que creuen la frontera (només el 2014 se’n van comptar més de 80.000); i a la vegada, la crònica d’una separació matrimonial anunciada. I totes aquestes trames coincideixen dins del cotxe, en una successió de converses i silencis on la canalla juga un paper crucial com a contrapunt del relat adult, amb els seus jocs i avorriments que amplifiquen i resignifiquen la distància creixent entre els pares.

Com a artefacte, Desierto sonoro té de tot: sentiments, lucidesa i una catàstrofe humanitària que durant l’era Trump no ha fet més que cronificar-se. També hi ha espai per a la crítica cultural, les observacions brillants i la conversa metaliterària, perquè Luiselli concep el llibre com l’arxiu d’un documentalista, un calaix de sastre on tot hi cap: ecos de Roberto Bolaño en les autòpsies dels menors morts al desert, un joc de polaroids ben sebaldià i la clàssica davallada a les tenebres a mesura que ens endinsem en el sud profund, perquè motel a motel, la família percep que el racisme i la desconfiança van creixent. Fins i tot hi ha un clímax cinematogràfic, en la visita a un dels aeroports des d’on es deporten els infants, “ como si no hubiera lugar para ellos en este país enorme y vacío ”.

I és just en aquest moment, quan l’avió s’enlaira entre els inhumans aplaudiments dels guàrdies, que el guió fa un gir inesperat i s’abandona la versemblança. Potser perquè Luiselli ja va explicar les històries reals dels nens migrants en un altre llibre, Los niños perdidos (un ensayo en 40 preguntas), potser perquè no tenia ganes d’enfangar-se i disseccionar la descomposició matrimonial, la qüestió és que en aquest punt la narració canvia de coordenades i vira cap a la faula. I aquí és quan la història s’embarranca, i quan la gran novel·la sobre els nens migrants acaba reduïda a una elegia infantil amb tocs de realisme màgic.