EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Un tràveling panoràmic de la Gran Guerra

'La batalla d’occident' d'Éric Vuillard. Edicions 62 / Tusquets. Traducció de Jordi Martin Lloret. 160 pàg. / 17,90 €

Un tràveling panoràmic 
 De la Gran Guerra Zoom

El novel·lista Éric Vuillard és un home de curiositats múltiples i de talent versàtil. A més d’haver dirigit un parell de pel·lícules, té formació acadèmica com a historiador, filòsof i antropòleg. Són unes facetes i uns coneixements que, d’una manera o una altra, treuen el cap en les seves novel·les, que solen reconstruir grans episodis del passat amb una mirada analítica i reflexiva, amb un to entre inquisitiu i poètic i a ritme de grandiloqüent tràveling panoràmic.

Vuillard té el mèrit d’haver trobat un estil propi i distintiu de fer novel·les. Es pot dir que ha posat al dia el gènere de la novel·la històrica i que ho ha fet defugint o subvertint allò que l’ha caracteritzada durant dècades. Si la novel·la històrica habitual, hereva dels pioners romàntics i que ha anat degenerant fins a convertir-se sovint en un mer producte de consum, sol caracteritzar-se per ser molt extensa, per anar sobrecarregada d’informacions més o menys erudites i per oferir als lectors una visió hospitalàriament costumista i familiar del passat, Vuillard concentra esdeveniments històrics complexos i d’una influència crucial en uns pocs centenars de pàgines, integra les informacions contextuals dins la narració d’una manera en general el·líptica i destil·lada, i proposa als lectors una visió de la història com a fatalitat massiva i gairebé incontrolable. Tampoc no estic afirmant que Vuillard hagi inventat res. Llegint-lo de vegades penso que és com un Pierre Michon més emotiu, menys sever, més assequible, menys preciosista.

La batalla d’Occident va ser publicada originàriament en francès el 2012, però és una bona notícia que aparegui ara en català perquè permetrà als lectors que van quedar enlluernats amb 14 de juliol i sobretot amb L’ordre del dia (premi Goncourt del 2017), totes dues editades també per Edicions 62, de comprovar com l’autor ha anat depurant la seva fórmula.

¿Vull dir amb això que La batalla d’Occident és pitjor que les altres dues? Sí, i de molt. Està feta seguint el mateix patró -reconstrueix la Gran Guerra igual que 14 de juliol reconstruïa l’assalt a la Bastilla, que va ser el començament de la Revolució Francesa, i igual que L’ordre del dia feia el mateix amb la Segona Guerra Mundial-, i ho fa amb una barreja similar de vastitud cartogràfica i de detallisme microscòpic, de geopolítica i d’intimitat individual, d’enfilall d’escenes independents i de lletania fluida en què tot hi té cabuda. Però aquí el resultat és més expressivament imprecís i més estructuralment confús que en les altres, que persuadien el lector per com aconseguien fer transparents i comprensibles -sense simplificar-los- els trencaclosques demencials de dos esdeveniments històrics enormes.

La força fatal de la història

Si li passa com a mi, la impressió amb què es quedarà el lector de La batalla d’Occident és la d’haver assistit a una desfilada de personatges històrics rellevants (Clausewitz, el comte Alfred von Schlieffen, l’arxiduc Francesc Ferran i la seva esposa Sofia Chotek, l’assassí Gavrilo Princip, el pacifista Jean Jaurès, el mariscal Foch, el banquer J.P. Morgan...) i a un carrusel d’escenaris emblemàtics (la Batalla del Somme, les trinxeres, l’hospital on viuen aïllats del món els soldats desfigurats...) que, tanmateix, a la fi com a molt constitueixen una vistosa escampadissa de materials relacionats que no encaixen bé entre ells. A més, transmeten d’una manera massa abstracta el seu sentit de conjunt. I quin és aquest sentit? Doncs que la història és una força fatal -els diners, les ambicions, la sang- per a la qual els individus només són un inacabable proveïment de carn de canó.

Amb tot, la novel·la té passatges fulgurants, síntesis lúcides, frases memorables. Així explica Vuillard per què milions de joves van anar a la guerra amb l’eufòria il·lusa de qui ha estat convidat a una festa: “Des de ben petits, se’ls presenta la mort sota una disfressa de glòria i de teatre”. Ni que sigui per aquestes frases, i per la bona traducció de Jordi Martín Lloret, val la pena llegir-la.