El desembre del 2017, quan els editors de la revista New Yorker van publicar el relat Gat amagat a la web, de seguida van notar que passava alguna cosa estranya. Aquella història de Kristen Roupenian, una debutant desconeguda, s’estava compartint a un ritme insòlit, inimaginable, i aviat va convertir-se en l’article més llegit de l’any i un fenomen a les xarxes. Vista en perspectiva, la bogeria estava plenament justificada, perquè Gat amagat és una petita meravella, el retrat d’una relació diguem-ne estàndard en l’era d’internet.

La Margot coneix en Robert al cinema, ella ven crispetes i ell és un client tirant a guapot. Es donen els números i festegen pel mòbil. S’envien centenars de missatges, amb la sobredosi d’expectatives que crea el món digital, i finalment, quan arriba l’hora de la veritat, ella s’adona que no vol enllitar-s’hi, però ja ha fet tard.

Gat amagat va coincidir amb el moviment Me Too, i que llegint-lo et vinguin al cap paraules com consentiment, repugnància i supervivència va provocar l’empatia de milers de lectores, que confessaven haver patit episodis similars. Però a part del debat que va generar, el conte té suc per parlar-ne durant estona, perquè Roupenian és prodigiosa a l’hora d’evocar monòlegs interiors i té la mà trencada en descriure com ens projectem i enamorem en els temps de Tinder i WhatsApp.

De fet, la gran sorpresa és que Gat amagat no és el millor text de Saps que ho vols, el debut de l’autora. Perquè si les històries de Kristen Roupenian funcionen no és per l’oportunisme de trobar-se al lloc adequat en el moment just, sinó pel domini que té per crear angoixa i mal rotllo. Roupenian pot ser divertida i lluminosa, però també fosca i pertorbadora, deutora de l’Stephen King més inquietant. Tots els textos tenen aquest punt incòmode, i sempre acabem enfangats en el territori de les perversions i les obsessions malaltisses. Els dotze relats que integren el volum van del terror psicològic més clàssic -amb aparició de Charles Manson- fins a les diverses cares de l’atròfia emocional, com la que pateix “el bon nano”, el protagonista de la nouvelle central del llibre, un pagafantes de recepta que, per poder mantenir la cigala dreta, s’ha d’imaginar que allà hi té un ganivet clavant-se a la parella.

També hi apareix la síndrome de l’impostor, les amistats d’institut que s’allargassen massa o els traumes de joventut que arrosseguem tota la vida. Però Roupenian sempre normalitza la depravació, com si jugués a abocar-nos a la finestra i gaudís veient les nostres cares de vertigen.