La pel·lícula de Carla Simón Estiu 1993 s’endinsava en un moment relativament poc tractat per la ficció, els anys immediatament anteriors i posteriors al mític 1992, per parlar de tot allò que no van aconseguir tapar els Jocs Olímpics de Barcelona: una societat amb les costures a vista que encara s’eixorivia per emergir més o menys neta de la dècada dels vuitanta, plena d’excessos i misèries. Un munt de gent no va sentir els Jocs com una cosa pròpia ni com un èxit, sinó més aviat com un fracàs, un final o com un fenomen que es veia de lluny, a la tele, o en un diari rebregat al bar de l’esmorzar.

La nouvelle que s’ha empescat Núria Cadenes per complir un encàrrec singular de l’editorial Comanegra retrata aquest mateix món i ho fa des d’una premissa que és un dels grans mèrits del llibre: la vida es resisteix a ser carn de ficció. És des d’aquesta resistència a empaquetar els fets i a donar finals feliços i arcs narratius a unes vides que van a la deriva que està escrita, i molt bé, Secundaris. Amb uns protagonistes que són veïns del barri del Turó de la Peira i que van viure aquell estiu de 1992 entre pisos apuntalats per l’aluminosi, xeringues als descampats, motos que derrapaven o entrant i sortint de la presó. Res de medalles d’or als 1.500 metres, res d’arquers encenent peveters, res de dives de l’òpera cantant a ple pulmó. Més aviat falta de futur per als joves i massa present sense omplir per a les mares i les iaies. Famílies desestructurades i desfetes com el ciment defectuós dels pisos que els havien construït a correcuita uns promotors immobiliaris amb pocs escrúpols i molta protecció oficial.

L’estil de la novel·la és tallant com un ganivet, el punt de vista salta d’un personatge a l’altre segons el moment i la necessitat, i a vegades la veu narrativa increpa el lector com ho faria un xicotet que estigués vigilant un pàrquing i veiés entrar-hi algú que s’ha equivocat de parada d’autobús i trepitja aquell barri per primera vegada a la seva vida. Un dels barris “perifèrics” de la ciutat, cosa que només vol dir que està a més de sis parades de metro de la plaça de Catalunya, però que ja té un altre ritme, una altra manera de veure i viure les coses. Can Tunis i Wad-Ras són els altres escenaris per on transcorren els fils de la trama, i no hi ha ni una sola descripció fora de lloc ni de to.

Paranys de la ficció fets explícits

No és realisme brut, només. Hi ha ironia metaliterària, també, i homenatges: el protagonista fa de lector d’una iaia a l’hospital i li llegeix històries de por de PD James o Frankenstein. La veu narrativa es fixa en el què i en el com s’escriu, en els paranys de la ficció, i els fa explícits: “Encara que et sembli que al final tot encaixarà resulta que no, que és atzar, i accident, simple contingència, la vida”. O “D’acord, en aquesta pàgina, finalment, s’han trobat el traficant, el confident i el policia. I què? No sempre ha de ser, això, el desllorigador de res”. Contra la literatura, la vida.

La convivència en una presó de dones és un altre dels mons poc habituals en la ficció contemporània: “És que no hi ha perspectiva ni silenci”, pensa la Conxi, a qui li han caigut tres anys per una mala jugada. Cadenes sí que en té, de perspectiva sobre el tema. I sobre la ciutat que la va veure néixer, el 1970, i que ha sabut retratar des de lluny però també des de dins. I sap adjectivar i fer comparacions, que són qualitats d’una bona escriptora: els funcionaris de presó tenen “la cara rovellada”, els personatges escolten “John Cage, una nota sostinguda com un avís del port”. Diu el tòpic que no hi ha grans novel·les sobre Barcelona: això només ho diu la gent que no llegeix novel·les com aquesta.