Fa uns dies, l’escriptor i crític Borja Bagunyà enfilava a Twitter una sèrie de preguntes mig fotetes, però clarificadores i intel·ligents, relacionades amb la confecció i l’anàlisi de les obres literàries. Una d’elles deia: “¿L’obra, l’enteneu com un artefacte o com una extensió?”. És una pregunta pertinent, però no perquè ajudi a llegir millor les novel·les o els llibres de poesia de certs autors (més enllà del morbo, l’aproximació biografista no sol aportar gaire res a la lectura d’una obra) sinó perquè ajuda a pensar més a fons com deu haver estat escrita una obra: ¿l’autor ha aprofitat per fer-la les matèries primeres que troba en ell mateix o bé l’ha concebuda i executada com un exercici eminentment retòric i intel·lectual?

Òbviament, el binomi extensió-artefacte no ha de ser per força excloent, i permet tota mena de variables, matisos i confusions entremaliades o perverses. Philip Roth no era Zuckerman, ni Kepesh ni Sabbath, però tots ells estaven construïts amb materials extrets de la pedrera -experiència, idees, cosmovisió- de l’escriptor, i fins i tot ell mateix va jugar amb l’equívoc. ¿Com s’aplica la pregunta en el cas de Salman Rushdie i de la seva última novel·la, Quixot, ben traduïda al català per Marc Rubió? Diria que aquí estem davant d’un cas claríssim d’extensió: els personatges són, com l’autor, indis desarrelats del seu país i trasplantats a un Occident que els acull amb recel o els rebutja. És una extensió, això sí, radicalment formalitzada per tal de convertir-la en un artefacte que, si bé s’allunya del punt de partida, no arriba a esborrar-lo ni a trair-lo. Extensió i artefacte, doncs.

Els lectors habituals de Rushdie trobaran a Quixot la imaginació exuberant, la fluvial força narrativa, l’estil robust i vistós i la mescladissa de gèneres i de tons marca de la casa de l’autor. Però no ens enganyem: som lluny de la brillantor genesíaca d’ Els fills de la mitjanit, la novel·la que el va donar a conèixer el 1981 i que està considerada una obra mestra de la literatura (perdó per l’etiqueta) postcolonial. Aquí, la imaginació és igual de lliure, però flueix més forçada, i la convivència entre gèneres (drama familiar, reflexió metaliterària, ciència-ficció, comèdia esbojarrada...) i la mescla d’alta i baixa cultura (Cervantes i reality shows, Ionesco i culebrots) no queden tan ben resoltes. Així mateix, les filigranes i els trucs, diguem-ne, postmoderns (la novel·la dins la novel·la, els personatges que actuen com en un joc de miralls en perpetu moviment) ja estan força vistos. Amb tot, Rushdie és un escriptor virtuós i atrevit, intel·ligent i amb sentit de l’humor.

Desigual i desbaratada

Dir que Rushdie ha fet una reescriptura postmoderna del clàssic de Cervantes és injust tant per al propi Rushdie, que ha usat el pretext quixotesc com un mer punt de partida, com per al Quixot mateix, que déu-n’hi-do la postmodernitat que ja lluïa fa més de quatre-cents anys. És cert que aquí també tenim un protagonista (Ismail Smile, un agent comercial de productes farmacèutics) que perd el sentit de la realitat (no per llegir massa sinó per mirar massa tele) i emprèn un viatge per guanyar-se l’amor d’una estimada que no coneix (una famosa presentadora televisiva), i que a més ho fa en companyia d’un Sancho, un fill producte de la seva fantasia. Aviat descobrim, però, que aquest nou Quixot és en realitat el protagonista d’una ficció que està escrivint un novel·lista fracassat i amargat.

Amb aquests ingredients, Rushdie fa una obra -desigual i desbaratada- que explora temes com la vulnerabilitat dels individus, l’estúpida violència racista del trumpisme i la tràgica disgregació de les famílies emigrades. És una obra a la qual, a pesar de tot, no li falten escenes emotives, diàlegs divertits i passatges poderosos.