EL LLIBRE DE LA SETMANA

Relat demolidor d ’una víctima de la pederàstia

'El consentiment' de Vanessa Springora. Empúries / Lumen. Traducció de Marta Marfany. 208 pàg. / 19,90 €

Relat demolidor D’una víctima 
 De la pederàstia Zoom

“Enxampar el caçador amb la seva pròpia trampa, tancar-lo en un llibre”. Aquest és el propòsit de l’autora de l’obra. Deixar constància de l’ exemple del predador: una addicció a les adolescents menors de setze anys i als efebus, que sol sodomitzar als seus freqüents viatges a Manila (els sona?). Un propòsit catàrtic i venjatiu: ella mateixa va ser una víctima de Gabriel Matzneff, glòria de les lletres franceses amb una àmplia experiència com a pederasta que ell mateix no s’ha estalviat mai de relatar als seus diaris negres i als seus llibres de ficció. La trampa ha estat molt eficaç: l’escriptor octogenari ha caigut definitivament en desgràcia.

L’estil és sec com el d’un informe pericial. La tria de citacions, escaient. Hi ha acabaments de capítol formidables, que fan un ressò d’escopetades. Però no és pas la frase curta i precisa ni la calculada estructura de l’obra -sis parts que registren el procés d’un malson i la superació final-, el que fa del text una trampa eficaç. Springora -al llibre, V.-és filla d’una família desfeta. Lectora precoç, de ben petita aprèn a les novel·les que “l’amor fa mal”. A casa rep la confirmació diària d’aquesta sentència amb una variada saragata de crits i accessos violents. Un cop separat, son pare -que s’ha comprat una nina inflable de mida natural- queda de tant en tant amb ella en un restaurant, però sovint l’home no s’hi presenta. La nena viu amb sa mare, amb qui les coses no són gaire més falagueres. Un dia, en un sopar amb gent gran, V. coneix l’escriptor esmentat -al llibre, G.-, que el 1976 havia publicat l’assaig Les moins de seize ans -avui retirat de les llibreries, com la resta dels seus títols-. Hi defensava l’amor amb adolescents d’ambdós sexes i hi repudiava la moral puritana. En aquell sopar, G. clissa V. i al cap de poc tots dos comencen una relació amorosa apassionada, que passarà una factura onerosa a la noia -la despossessió n’és una de les conseqüències-, però també, recentment, al vell escriptor, que es rebolca en el fang.

L’esperit de l’època

Hi ha diverses qüestions morals de molt de pes, en la confessió de Springora: “És difícil desempallegar-se de l’esperit de l’època”, afirma. I recorda que el 1977 Le Monde va publicar una carta oberta a favor de la despenalització de les relacions sexuals entre menors i adults -Matzneff n’havia estat el promotor i redactor!- La van signar, entre altres, Barthes, De Beauvoir, Deleuze, Sartre... però no Duras o Foucault. En aquest sentit, França, model de país de moral oberta, ha hagut de canviar el signe de la seva tradició. ¿Hi pot haver consentiment en una adolescent de catorze anys que sent com una condemna l’absència tutelar del pare; d’una noia la mare de la qual creu que és prou madura per mantenir relacions amb un home de més de cinquanta anys? Vet aquí la qüestió central del llibre: “El que avui ha canviat, i que lamenten paios com G. i els seus defensors, blasmant el puritanisme imperant, és que, després de l’alliberament de la moral, també comença a alliberar-se la paraula de les víctimes”.

El relat del malson -de la subtil manipulació de l’iniciador, del seu control sobre la presonera, fins i tot molt de temps després d’haver-hi perdut el contacte: “Tindré catorze anys de per vida”- resulta esborronador. “Si les relacions entre un adult i un menor de quinze anys són il·legals, per què hi ha tanta tolerància quan passa amb el representant d’una elit -fotògraf, escriptor, cineasta, pintor?-” Springora també censura amb acritud el vampirisme de l’autor i la pornogràfica conversió del seu cas, com el de tantes altres víctimes, en literatura. El dolor no és gens fictici, sinó ben real. És per això que, més de trenta anys després, l’escriptora novella s’hi ha tornat. I la potència del seu relat, com els efectes de l’ona expansiva, són demolidors.