Escriu en alemany, somia en brasiler i parla un perfecte català de Manlleu. L’escriptora i guionista Stefanie Kremser és una barcelonina atípica, i en les cinc dècades que fa que volta pel món ha viscut a cinc països i 21 adreces diferents. Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984) són les memòries de tantes anades i vingudes, de tant plantar-se i desarrelar-se, de tants comiats i recomençaments.

Kremser va néixer a Alemanya però va créixer al Brasil -i per tant és paulista de cor-, tenia avis a Bolívia, ha viscut a Manhattan i va fer l’última mudança -per ara- a Barcelona, seguint els embats de l’amor. Alguns podrien veure la trajectòria de Kremser com un viacrucis -tantes mudances!-, però Kremser sap transformar la seva involuntària multiculturalitat en un viatge intel·lectual apassionant, ple d’imatges lluminoses sobre el destí, la pertinença i la identitat.

Com que cada capítol s’articula al voltant d’una adreça, el llibre és una selva d’escenaris, objectes i retalls, però sobretot hi brillen les persones amb qui l’autora s’ha anat enxarxant, perquè la pàtria del nòmada són els mil amics que té pel món. Coneixences que es queden pel camí, com tants llibres, vinils i trastos vells, i amics que reapareixen 25 anys més tard per continuar la conversa allà on l’havien deixat.

Perquè aquesta és una de les preguntes que sobrevola el llibre: et pots sentir d’alguna banda si ets de tants llocs a la vegada? Podria semblar que tants vols transoceànics, tants estius i hiverns capgirats, construeixen una identitat qual piuma al vento, a la mercè dels costums i les dèries de cada pista d’aterratge, però Kremser ens fa veure que la riquesa del que no és d’enlloc és la curiositat infinita que l’acompanya, i les ganes d’adaptar-se i aprendre un nou idioma que li desxifri la nova destinació.

Si aquest carrer fos meu és un llibre insòlit en la nostra literatura, amb tocs que van de la faula a l’assaig, farcit de reflexions profundes sobre la identitat sorgides dels llocs més insospitats. Hi flota el dilema etern de l’exiliat, la temptació de viure al gueto -la colònia d’alemanys de São Paulo- o de sortir-ne i abraçar el país d’acollida: prendre partit, deixar-se tacar. Sota aquestes coordenades, Nova York és el paradís del rodamón, una illa construïda per gent de tot arreu i on mai et pregunten d’on vens, sinó qui ets i què has fet. El llibre també tracta l’assumpció dels propis privilegis -Kremser no ha hagut d’emigrar mai per gana o per guerres- i la tria de la pròpia llengua literària, l’alemany, que a Barcelona té ben poques oportunitats de desenfundar.

Però a banda de la densitat de pensaments, el més irresistible d’aquestes memòries és la mirada de novel·lista que les travessa. Una dèria juganera que Kremser no pot treure’s de sobre i que, com les plantes al tròpic, floreix per tot arreu. Perquè a Si aquest carrer fos meu també hi ha misterioses caixes fortes i cartes que arriben dècades més tard. Durant els seus estudis de cinema a Munic, per exemple, l’escriptora va viure en un altell d’un metre setanta d’alçada, que el propietari va haver d’ensenyar-li passejant-s’hi de genolls. Aquesta anècdota, que un realista hauria trobat l’enèsima vexació immobiliària, per a Kremser és un joc, i les festes en aquell cau de hòbbits, amb tothom de genolls, van esdevenir llegendàries. Perquè sigui sedentària o transoceànica, la vida sempre és una novel·la si la mires amb els ulls adequats.