Crítica
MARINA ESPASA

Oblidar la història d’un país

'Teoria general de l’oblit' de José Eduardo Agualusa. Periscopi/Edhasa. Traducció de Pere Comellas. 256 pàg. / 18 €

Façana d’un edifici d’Angola amb tots els impactes de bala de la guerra civil. / WIKIMEDIA COMMONS Zoom

La Revolució dels Clavells que va deposar la dictadura portuguesa el 1974 va suposar també la fi del control de la metròpoli sobre les colònies africanes: Angola, Moçambic i unes quantes illes. Però les transicions mai no són innòcues i la retirada de l’exèrcit portuguès d’Angola va provocar una guerra civil amarada de guerra freda mundial que duraria vint-i-set anys. Vint-i-set anys de guerra: es diu aviat però no es pot oblidar de pressa. La Teoria general de l’oblit de José Eduardo Agualusa (Luanda, 1960) va directa al cor d’aquesta qüestió: quin paper juga l’oblit en la configuració de la història d’un país? ¿En la capacitat de reconciliació després d’un conflicte fratricida? ¿Es pot construir res sòlid sobre l’oblit? És una novel·la feta a base de retalls, com un vestit apedaçat cada costura del qual explica un secret. Comença l’any de la independència de la colònia i traça aquest arc temporal de vint-i-set anys a partir d’una anècdota real, la d’una dona portuguesa que es va parapetar dins del seu apartament a Luanda i no en va sortir fins al 2002, quan es va anunciar l’alto el foc definitiu. Agualusa va tenir accés a la pila de llibretes que va deixar escrites i va veure les parets de l’apartament, també plenes d’inscripcions. I a partir de la memòria d’una persona que s’havia autoexclòs de la realitat bèl·lica de la seva excolònia explica la història d’aquesta colònia, gràcies a un mecanisme vell però amb salut de ferro anomenat ficció. Agualusa, segurament influenciat per les tradicions orals de les literatures africanes del seu país, fa una literatura simbòlica: la Ludovica és dona i és portuguesa, i representa tant la indiferència amb què l’exmetròpoli es mira de lluny la mort de centenars de milers de joves, com la postura que pot adoptar una dona davant d’un fenomen com el de la guerra, fonamentalment protagonitzat per homes: jo no hi jugo. La Ludo només observa des de la seva terrassa com la gent es mata, tot i que ella, per sobreviure, també mata coloms, micos i fins i tot un guerriller que li truca a la porta. La guerra és així.

Un dels personatges més interessants del llibre és el de Daniel Benchimol, un periodista especialitzat en desaparicions: “En aquest país tot desapareix. Potser és que el país sencer és en vies de desaparèixer”. Pobles petits, diamants, avions sencers, escriptors amb mala sort. ¿És màgia negra o són les noves màfies sorgides després de la fi de la guerra en un país sense control, que proven de silenciar els periodistes massa curiosos? La novel·la no és només sobre la guerra, sinó sobre el després dels conflictes: “El sistema capitalista, que allà, a Angola, prosperant com el verdet entre la runa, ho anava podrint tot, ho corrompia tot”. Quan acaba un conflicte a qualsevol racó del món, hi ha uns depredadors que són els primers que ensumen el negoci. I sota una disfressa de promotors i emprenedors d’un futur net i clar, edifiquen imperis en forma de gratacels de vidre sobre piles d’ossos sense identificar. També és aquest oblit el que denuncia Agualusa.

Un país on tot desapareix

Agualusa ha optat per la multiplicitat de punts de vista i de veus, totes magníficament traduïdes per Pere Comella. Hi ha capítols brevíssims, fins i tot n’hi ha que són poemes o fragments dels escrits a les parets de la dona emparedada, que és qui guarda el secret d’un “accident” que va tenir quan era jove, i que és sempre al cor de les atrocitats més sofisticades: l’abús dels dèbils. A mesura que el llibre encara la seva recta final, tots els fils convergeixen en un de sol, en una tonalitat formada per milers de notes dissonants: és escoltant el brogit que fan les històries de les persones que l’habiten que es pot aspirar a explicar la història d’un país.

Teoria general de l’oblit va merèixer l’International Dublin Literary Award del 2017, un premi gros i peculiar perquè la primera selecció de novel·les candidates es fa a través dels lectors de biblioteques públiques d’arreu del món (entre elles la de la Vila de Gràcia de Barcelona): és tot un mèrit que tants lectors provinents de realitats absolutament diferents de la d’Angola se la facin seva.