CRÍTICA
ANNA CARRERAS
Barcelona

El Nadal de traca i mocador d’Ali Smith

'Hivern' és l'última novel·la de l'autora escocesa, publicada en català a Raig Verd

Ali Smith / ANGELO CARCONI / EFE Zoom

L’escocesa Ali Smith va revolucionar el panorama literari anglosaxó amb Com ser-ho alhora (Raig Verd, 2015), guardonada amb el Goldsmiths Prize, el Costa Novel Award i el Book of the Year Award. Amb Hivern continua la sèrie que va començar l’any passat amb Tardor, publicat també a Raig Verd, i s’esperen Primavera i Estiu per al 2021 i 2022, respectivament. Són quatre llibres independents, separats però interconnectats i cíclics com les estacions, quatre experiments literaris que volen reflexionar sobre el propi temps com a concepte clau. La idea del quartet estacional coincideix amb els últims projectes literaris de l’italià Luca Ricci i el noruec Karl Ove Knausgård.

Si Tardor era una novel·la per entendre el Brexit en un Regne Unit fet xixines, a Hivern, traduïda per Dolors Udina, l’autora crea un punt de vista narratiu còmic però implacable sobre l’era de la postveritat, la crisi de refugiats, el canvi climàtic i les fake news: “Les notícies es desplegaven amb la seva histèria reconfortant habitual”. Smith enfila un relat de llenguatge jocós en la línia dels equívocs lingüístics de Shakespeare, o de Nabokov, o dels jocs de paraules del nostre Santi Balmes. Mentre riem, ens engalta un tema literari poc tocat, la política, casant la broma intel·ligent amb la profunditat, l’actualitat amb la atemporalitat, la bondat amb la malícia. En equilibri, Smith defensa amb passió la decència humana i l’art com a eina de transformació.

Un cosmos literari i lúdic

Hivern es concentra en la nit de Nadal, però el temps –l’autèntic protagonista de tota la tetralogia– es duplica, es ramifica, es trenca i s’interposa, torna i s’expandeix al llarg de la narració. Hivern resulta, com apunta Marina Espasa al pròleg d’aquesta edició, “una amalgama de gèneres, tons i veus narratives que tan aviat és un assaig, com un conte o una obra de teatre”. La literatura és un joc que escanya el llenguatge existent i en crea de nou, un trencaclosques que l’intrèpid lector haurà de muntar entrant en aquest cosmos lúdic que li proposa l’autora.

Ali Smith també vol fusionar la ficció de conflictes reals amb el component fantàstic (dadaista, fins i tot) que l’allunya de qualsevol etiqueta. Critica els relats amb decòrum narratiu, aquells textos ben pensats, dignificats, d’estructura convencional. Primer, el lector coneix Sophia Cleves, una empresària jubilada i rica que pensa que parla amb el cap flotant d’una criatura en edat preverbal. En realitat la pobra dona veu taques i punts però ho llegeix d’una manera mística, la percepció del tercer ull. La visitarà el seu fill Art (Arthur, trenta-i-tants, egoista), col·laborador d’una multinacional i escriptor d’un blog sobre natura, amistançat amb la Charlotte, la creadora de mini-Twittertempestes. Al vodevil s’hi afegeix l'Iris, la germana díscola i brillant de la Sophie, que torna de Grècia, on ha treballat com a voluntària per ajudar immigrants i refugiats. I el Lux, el clàssic personatge smithià clarivident que no té cap mena de relació amb els altres però que, irrompent en les seves vides, actua com un cable i com un contrapunt. L’estol sencer, per atzars de la vida, es trobarà al voltant de la mateixa taula la nit de Nadal en un gag que suma sentiments i mentides encadenades sense ordre ni concert.

Smith explota el recurs de la repetició per posar en valor un concepte i per retornar a la idea de paràlisi, l’etern retorn de Nietzsche, l’hivern on tot s’atura. Com una nadala-corcó, topem amb pensaments recurrents que malden per fugir endavant com un fantasma que no es cansa de perseguir-te. La novel·la comença amb una llista de tot el que és “mort”, des de Déu fins a la cortesia, l’art, la cultura, la política, l’estat del benestar, el neoliberalisme, l’esperança, la televisió, els arbres, el matrimoni, els mitjans de comunicació i la vida sexual. Hivern és el dibuix dels cors de gel shakespearians, però també de sèries actuals com Years and years, en un diàleg imperdible entre tradicions. En contrast amb tot això, hi ha la vida, la revolució, la igualtat racial. L’hivern és un temps de cicle inacabable en què, malgrat el fred i la manca de llum, regalem hospitalitat i bona voluntat. I és que Ali Smith aposta pels punts de llum –els petits sputniks, en diu ella–, entre tanta terribilitat quotidiana.