L’argument de L’accidental, la novel·la que Ali Smith (Inverness, Escòcia, 1962) va publicar el 2005, té moltes semblances amb el de Teorema, la pel·lícula que Pier Paolo Pasolini va estrenar el 1968. A totes dues, la irrupció d’un personatge misteriós en la quotidianitat d’una família benestant i aparentment satisfeta capgira les vides de tots els seus membres.

També hi ha diferències, esclar. Mentre que Pasolini opta per crear una poètica de la transcendència especiada amb un polsim de mordacitat sociopolítica i un altre polsim d’erotisme latent però sulfurós, Smith es decanta per l’autoconsciència pròpia de l’artifici postmodern, pel virtuosisme (més formal que humà) d’unes veus narratives que representen una lliçó de com s’ha d’usar l’estil indirecte lliure, i per una interessant però vaporosa reflexió sobre l’omnipresència de les imatges en la nostra societat.

El cos central de la novel·la té lloc durant l’estiu del 2003 en una casa d’estiueig de Norfolk. L’Eve, de 42 anys, s’hi ha instal·lat amb el seu segon marit, el professor de literatura Michael Smart, i amb els dos fills del seu primer matrimoni: en Magnus, un turmentat crac de les matemàtiques de setze anys, i l’entremaliada Astrid, de dotze. El pla és passar els tres mesos de vacances a Norfolk perquè l’Eve pugui acabar el seu nou llibre. Però l’aparició de l’Ambre, que està en la trentena i que, segons diu, arrossega una història brutal al darrere, fa de detonant perquè els secrets -banals o terribles- que des de fa més o menys temps estan corroint la família surtin de cop a la superfície.

Llums i ombres

Llums i ombresEn termes estrictament literaris -l’estil, la inventiva formal, el to de les distintes veus narratives...-, L’accidental és una novel·la impecable. Ocasionalment, és fins i tot prodigiosa, per exemple en els passatges que aconsegueixen reproduir l’efervescència entre lúcida i innocent de l’Astrid, o en l’episodi que explica com en Michael s’enamora de l’Ambre i el seu món “es converteix en una seqüència poètica” i, en efecte, tot passa a ser contat en una sèrie de sonets i en un poema-riu. Òbviament, ni una sola engruna d’aquest virtuosisme seria apreciable sense la magnífica traducció de Dolors Udina.

El problema és que aquestes enlluernadores filigranes formals difuminen, en conjunt, l’expressió de l’experiència humana dels personatges que poblen la novel·la. És per això que L’accidental deixa el regustet d’insatisfacció de les obres que formulen preguntes molt vistoses però no arriben a donar-hi respostes convincents.