CRÍTICA
ANNA CARRERAS

Herois disfressats de perdedors

'No tots els homes viuen al món...' de Jean-Paul Dubois. Edicions 62 / Alianza. Trad. de Pau Joan Hernàndez. 240 pàg. / 18 €

Herois disfressats  De perdedors / GETTY Zoom

Guardonada amb el premi Goncourt 2019 a França, la novel·la No tots els homes viuen al món de la mateixa manera, de Jean-Paul Dubois (1950), publicada a Edicions 62 amb traducció de Pau Joan Hernàndez, destaca sobretot per l’originalitat d’un narrador-protagonista, Paul Hansen, que explica en primera persona el canvi radical que pateix la seva vida quan, després de treballar vint-i-sis anys com a discret superintendent (una mena de deus ex machina ) de l’Excelsior, un luxós edifici residencial del Canadà habitat per persones a qui ell animava, ajudava i consolava, passa a ser confinat en una presó del Quebec. D’entrada, l’autor només suggereix el motiu d’aquesta espantosa giragonsa i manté el misteri fins al final. Per això comença el seu relat in medias res, des del centre penitenciari: “Fa una setmana que neva. De la finestra estant, miro la nit i escolto el fred”, quan la vida amb la Winona, la seva dona algonquina, pilot d’hidroavions, i la Nuk, la seva gossa, ja forma part del passat.

Format en el periodisme, autor de més d’una vintena de novel·les i defensor del mètode creatiu d’escriure un llibre només durant trenta dies a vuit pàgines per dia, Dubois comença la història a prop de Nadal, quan Paul Hansen ja porta nou mesos de patiment engabiat i comparteix sis metres quadrats de condomini amb Patrick Horton, un Àngel de l’Infern acusat de matar-ne un altre. Aquest coprotagonista, agressiu i rude, però a la vegada tendre i poruc com un nen, somnia en fer xixines a qui el contradigui i alhora té pànic als ratolins o a anar a la perruqueria. Els diàlegs sobre la vida passada (i enyorada) dels dos presos, dos homes bons que, malgrat el seu estat de tancament, se senten més lliures que mai, discorren en un plàcid equilibri entre el sentit de l’humor i la melangia. Com que tenen tot el temps del món, les converses dels dos homes tancats en aquest “univers de contenció” dansen amb fluïdesa i poesia pels temes predilectes de l’autor: la natura, la família, la memòria, la injustícia, la fraternitat, el bé, el mal i la pèrdua.

Com si rodés una pel·lícula, Dubois té en compte l’enquadrament, les escenes, l’atmosfera, els escenaris deterministes i la veu en off que ho narra com en una autobiografia. I potser aquí hi radica l’únic però de la novel·la: quan Dubois recapitula les vides senceres tant de Paul Hansen com dels seus pares i avis, el ritme frena considerablement i l’excés de dades i descripcions de llocs viscuts resulta accessori, prescindible, tediós. Bàsicament perquè el lector vol seguir la trama de la presó i resoldre perquès.

Evadir-se d’un món immund

Dubois planteja que la bonesa dels personatges arriba en el precís moment en què no accepten l’inacceptable, en què es rebel·len i es neguen a perdre un passat que desapareix, les espurnes de felicitat cada vegada més escadusseres en un món a la deriva caracteritzat pel menyspreu, l’egoisme, el fracàs i la injustícia. Dubois planteja la presó com una via òptima per evadir-se de la realitat immunda. Influït clarament per la narrativa nord-americana d’escriptors com Philip Roth o John Updike, Dubois analitza des de l’apassionament tot de conceptes que, segons ell, s’han anat degradant amb el pas del temps. Sempre al costat dels més febles i sotmesos, l’autor aposta per adoptar un enfocament polític sense escarafalls. A No tots els homes viuen el món de la mateixa manera hi ha la idea de saber reconstruir-se lliure de responsabilitats enmig del dolor, de ser capaços de crear una petita bombolla humana (com ho era l’Excelsior) en un context demencial de sofriment tangible com és la presó, un organisme viu amb metabolisme propi, un “edifici com atrapat en unes tenalles fetes de glaç”. Així com als primers anys, a Paul li resulta difícil acceptar la idea d’haver de viure amb els seus morts, amb el temps la incomoditat es dissipa i el personatge creu en una nova existència per als traspassats, un nou món construït amb esperança i amor. Una novel·la, la de Jean-Paul Dubois, que ens fa interrogar-nos sobre els merdosos meandres de l’ànima humana.