A Txékhov, els crítics contemporanis li retreien dues coses: la modèstia del seu llenguatge, mancat de tot pintoresquisme, i el fet que els seus personatges també fossin més aviat grisos o, en tot cas, mai del tot excepcionals, mai prou forts o prou magnànims per suscitar l’admiració innocent del lector. La prosa del polonès Kornel Filipowicz (1913-1990), un dels millors deixebles de Txékhov, va heretar aquestes característiques. Per sort, els coetanis de l’autor van saber valorar, si més no, l’enorme esforç estilístic al darrere de la simplicitat. Jarosław Iwaszkiewicz, un altre gran escriptor polonès d’arrel txekhoviana (per cert, del tot inexistent en català i gairebé introbable en castellà), deia que Filipowicz havia “portat la falta de pretensions fins a l’altura del virtuosisme”.

Pel que fa als personatges mediocres, sobretot quan són protagonistes d’un relat escrit en primera persona, d’entrada és fàcil que creïn rebuig, perquè el lector, instintivament, es nega a identificar-s’hi. El protagonista anònim de Memorias de un antihéroe -el segon llibre de l’autor que publica Las Afueras, un any després d’ Un romance de provincias, en la magnífica traducció de Teresa Benítez-és un exemple extraordinari de com un personatge així pot exercir una mena de fascinació negativa sobre nosaltres. Es tracta d’un polonès de mitjana edat que, per sobreviure al seu país durant la Segona Guerra Mundial, manipula la gent que l’envolta, canvia de bàndol segons les conveniències i es fa passar per alemany i tot.

Tot això ho fa amb una sang freda increïble, que ratlla la insensibilitat i el cinisme, i a estones fa pensar en L’estranger de Camus. La culminació d’aquesta actitud es troba en una de les escenes més grotesques i cinematogràfiques de la narració, en què uns policies, al final de la guerra, van a casa del protagonista per emportar-se’l, i ell els rep amb una indiferència absoluta i els demana que li permetin acabar d’afaitar-se abans de marxar. Li ho concedeixen, i ell continua afaitant-se, mentre ells observen la seva cara al mirall i li tafanegen els llibres... Adam Zagajewski, al bellíssim pròleg del llibre, retrata l’autor com un home íntegre, que va estar en un camp de concentració com a membre de la resistència i va mantenir intacta la seva dignitat. I també com un home afable i generós (no en va a Cieszyn, on Filipowicz va passar molts anys de jove, hi ha una llibreria que es diu Kornel i els seus Amics). Tenint en compte aquesta discordança entre l’escriptor i el personatge, podríem dir que Memorias de un antihéroe és un viatge a les antípodes d’un mateix. O una fantasia sobre una vida exempta de patiment i de culpa, condemnada a l’esterilitat.

Zagajewski també apunta que Filipowicz, a part de cultivar la narració, escrivia versos, però aquesta era una part perifèrica de la seva obra. És cert que va publicar més de trenta llibres de relats i només dos poemaris. Ara bé, entre els admiradors dels seus poemes vívids i aforístics, de rerefons moral, hi havia autors tan grans com Zbigniew Herbert, que els copiava a mà en un quadern que sempre portava a sobre. A més, hi ha molta poesia -involuntària, que és la millor- a les cartes de Filipowicz, com ara en aquella que va enviar a Wisława Szymborska, la seva il·lustra companya, el setembre del 1967 des de Moscou: “Estimada Wisława! He complert la meva promesa i he anat a la tomba de Txékhov. De flors, no n’hi havia, però li he posat dues fulles de castanyer de part de nosaltres dos”.