El polonès Kornel Filipowicz (1913-1990), un prosista extraordinari, és conegut sobretot com a company de Wislawa Szymborska. Gràcies als records de la poeta, recollits a la seva biografia, sabem que era un home introvertit, però ric en amistats i generós a l’hora d’ajudar els escriptors joves; que li agradava pescar −així i tot, si capturava un peix massa petit, li deia “T’absolc” i el tornava a l’aigua−; que una vegada, després d’una visita a casa d’algú, Szymborska i Filipowicz van intercanviar impressions i va resultar que s’havien fixat en coses diferents. Ella s’havia dedicat a observar l’amfitriona, mentre que la memòria d’ell retenia la posició exacta de la còmoda, el to gastat d’una catifa, els quadres penjats a les parets i la vista que s’obria des de la finestra.

També la prosa de Filipowicz, austera i diàfana, té detalls inoblidables. Un romance de provincias, el seu primer llibre publicat en l’àmbit hispànic, està protagonitzat per l’Elzbieta, una noia que viu amb la mare en un llogaret a les ribes del Vístula i s’avorreix molt. És l’única que s’apiada del boig del poble: de tant en tant, quan se’l troba pel carrer, l’envia a casa seva, perquè la mare li doni les sobres del dinar. El noi rep el menjar en un bol i el llepa com un gos, assegut al llindar; quan se’n va, la mare de l’Elzbieta renta el bol amb aigua bullent, convençuda que el contacte del boig és una font de malalties… Una representació tan expressiva de la barreja de pietat i rebuig em recorda aquella escena de La metamorfosi de Kafka en què la germana del Gregor li deixa un plat de llet i, un cop buit, el retira, agafant-lo amb la mà embolicada amb un drap. No recordo, en canvi, haver llegit una descripció més precisa dels dubtes intrínsecs de l’ofici de poeta: Milobrzeski, un varsovià elegant que arriba al poble de l’Elzbieta per llegir els seus versos en un recital, només és segur en aparença: “ A veces se sentía como una persona que finge que es, por ejemplo, barrendero o alguien que espera una cita y, en realidad, es un agente de policía. Envidiaba a la gente que ocupaba una posición inequívoca en la sociedad: ingenieros, farmacéuticos, jardineros... ”

Aquesta bella història d’amor (en què Charles Zaremba, el seu traductor francès, veu un parentiu amb Madame Bovary ) no és l’única obra mestra de Filipowicz. També ho és Ombres, un recull pòstum de contes triats per Szymborska: un homenatge a les persones més o menys pròximes que van deixar un rastre a la vida de l’autor. Tant de bo un dia vegi la llum a casa nostra.