BarcelonaTot i que reconeix que sempre ha intentat "fugir" de Barcelona i ha passat llargues temporades a l'estranger, Eduardo Mendoza no ha pogut evitar tornar-hi, no només en persona, sinó també a través dels llibres. Transbordo en Moscú (Seix Barral, 2021), la novel·la que tanca la trilogia Las tres leyes del movimiento, que l'autor va començar amb El rey recibe (2018) i va continuar amb El negociado del yin y el yang (2019), barreja la construcció d'una família per part de Rufo Batalla -el personatge principal dels tres llibres- amb una història d'espies plena de malentesos i esquitxada d'humor. Ambientada als anys 80 i 90, la història explica les transformacions de la capital catalana per convertir-se en ciutat olímpica, l'inici de les reivindicacions independentistes que desembocarien, anys després, en la declaració unilateral d'independència del 27 d'octubre del 2017, els pros i contres de la Transició, la caiguda del règim soviètic, l'arribada dels ordinadors i la irrupció de la sida. Mendoza combina, amb una destresa admirable, intimitat i història, estirabots i reflexions, homenatges i crítiques. El novel·lista continua en plena forma als 78 anys.

"Aquest premi tanca el cicle, és un final de trajecte feliç", va dir el dia que es va fer l'anunci que rebria el Cervantes, a finals del 2016. Aquestes paraules van inquietar els seus lectors, que devien pensar que deixava d'escriure. El Cervantes, però, va esperonar l'inici d'un nou cicle de novel·les, un dels més ambiciosos en la seva trajectòria, protagonitzat per Rufo Batalla.

— Abans del Cervantes havia pensat que era el moment de deixar les novel·les. Estava cansat de la ficció convencional. Fins i tot em va passar pel cap escriure unes memòries. Volia deixar constància del que havia vist... Quan es té un cert coneixement de la tècnica narrativa, val la pena intentar explicar una mica el món que s'ha vist. El que ha passat, no: d'això se n'encarrega la història.

Llavors va néixer Rufo Batalla, periodista, amant de la música clàssica... i expert en trobar-se en situacions estranyes i rocambolesques.

— Volia deixar d'escriure novel·les, però la ficció va guanyar la batalla.

De Rufo es va dir que era una espècie d'alter ego seu.

— Al principi, quan em deien això, insistia que havia escrit una novel·la. Ara que tanco la trilogia amb Transbordo en Moscú em sembla que està més a prop d'unes memòries del que creia. Per què ho dic? Hi apareixen molts moments viscuts, no a través de l'anècdota i la situació concreta, però sí a través de moments que crec que són importants a nivell històric. Podria fer un llistat de temes que he tocat en la trilogia que em semblen grans temes de la segona meitat del segle XX: moviments socials com el feminisme, la caiguda del mur de Berlín, la irrupció de la informàtica... fins i tot en aquesta última novel·la hi ha una part que dedico a la clonació i als avenços en el camp de la biologia.

En un fragment llegim que "el segle XIX havia estat el segle de les ideologies", i que el XX va ser "el de les empreses col·lectives, tan colossals com desastroses". Explica que va ser una etapa de guerres i d'extermini, de dictadures i d'amenaces nuclears. El segle XX es va desmuntar tot el que s'havia construït intel·lectualment al segle anterior?

— Les generalitzacions sempre són un disbarat, però va ser bastant així. Vaig decidir acabar la novel·la al final del segle XX. Primer em semblava que era una data completament arbitrària, però més endavant em va semblar que no, que quan passem d'un segle a l'altre canvia tot: la forma de vestir, els pentinats, la música... Les ideologies es van inventar al segle XIX -socialisme, comunisme, anarquia, capitalisme- però es van portar a la pràctica al segle XX i el resultat va ser tremendo. El segle XXI ha començat amb una mena de buit ideològic que ja veurem com s'omplirà.

Ja portem vint anys de segle XXI.

— Per ara, el segle XXI està caracteritzat per un gran esdeveniment, el telèfon mòbil. El segle XXI no va començar amb la caiguda de les Torres Bessones, sinó al moment en què tots vam tenir un telèfon mòbil a la butxaca.

Transbordo en Moscú se centra en les dècades dels 80 i els 90. Comença amb un casament, el de Rufo amb Carol. Tots dos construeixen una família gairebé per accident. El llibre explica, a nivell íntim, la història dels reptes i les dificultats de conviure amb algú altre.

— Ningú abans m'ha preguntat per aquest aspecte que em sembla tan important. En aquesta trilogia repeteixo l'esquema que havia seguit a La ciudad de los prodigios, explicar la vida d'una persona i d'una societat que van en paral·lel. El 90% de les famílies es creen per accident. A Rufo li passa això. A partir d'aquest moment les coses funcionen d'una altra manera. No s'ha d'acceptar només el món en què vius, sinó l'evolució personal, el que perds i el que guanyes amb una vida de responsabilitat i de família, amb fills.

Els bons moments conviuen amb els de crisi.

— Sí. Parlo de les dificultats i també de la possibilitat del perdó. Volia un final en un sentit molt mozartià del perdó i l'acceptació: som així, i ja està bé que la part no convencional de nosaltres passi a formar part també d'un matrimoni. Una parella no funciona de veritat fins que tots els elements, els bons i els dolents, han entrat en escena.

Els personatges viuen a la Barcelona de l'època, però sempre que poden viatgen, és com si necessitessin escapar-se'n.

— Sempre he intentat fugir de Barcelona, i sempre hi he estat passant comptes. Vaig néixer i créixer aquí, però sempre havia tingut ganes de marxar. Em semblava una ciutat molt poc interessant. Després va resultar que sí que n'era, d'interessant, per circumstàncies externes, perquè era la ciutat on es va produir el gran canvi de la modernitat. A mi se'm feia provinciana i petita. Primer vaig estudiar a Londres, després vaig viure un temps a Holanda, treballant, i llavors vaig passar molts anys a Nova York. A Barcelona sempre hi estic una mica de pas, però hi vaig tornant. Em sento com aquell fill rebel que, paradoxalment, acaba escrivint la història de la família. Amb els anys m'he adonat també de la importància de les arrels barcelonines. Et pots trobar enmig del Nepal i recordar l'Ou com Balla.

Aborda el gran canvi que va suposar la celebració dels Jocs Olímpics. La idea era transformar Barcelona en una ciutat "diferent, moderna i atractiva". Amb quina Barcelona es queda, amb la d'abans o la de després de les Olimpíades?

— La transformació va ser esplèndida. La Barcelona d'abans estava molt bé: és inevitable que la ciutat de quan era petit, el descobriment de la Barcelona canalla i portuària dels anys 50 i 60 sigui encara la que porto a dins. Però aquesta discussió del canvi de Barcelona la vam tenir moltes vegades amb Manolo Vázquez Montalbán. Ell no la va abandonar mai, la Barcelona d'abans dels Jocs Olímpics. Fins i tot quan es van haver celebrat, la ciutat que apareixia a les seves novel·les era la d'abans, que ja no existia. Abans de veure la transformació de Barcelona vaig ser testimoni de la de Nova York, que va passar de ser una ciutat fosca, bruta i perillosa a convertir-se en el centre del món. A Barcelona va passar una mica el mateix: la idea dels Jocs Olímpics va ser un accident organitzat per Maragall i Samaranch, però van acabar sent molt importants, perquè en moltes ciutats, les olimpíades només han deixat estadis buits que no serveixen per a res. Es va intuir que hi havia un canvi pendent, que era el de la ciutat com a objecte d'interès per als visitants, que anava unit a l'expansió de les línies low cost i als interessos culturals turístics, que es reduïen fins llavors a visitar ciutats com París, Roma, Florència i Venècia.

Barcelona la va encertar.

— Es va crear una ciutat que té de tot, una mica de platja, de gastronomia, de botellón i de botigues boniques. És una mica antiga i una mica moderna. Hi ha arquitectura gòtica i modernista. No hi falta res. Va ser una sorpresa adonar-nos de tot això, en primer lloc pels mateixos barcelonins com jo. Estava cansat d'haver d'ubicar la ciutat cada vegada que em demanaven d'on era. Va arribar un moment en què això va canviar: tothom sabia posar-la al mapa.

La transformació de la ciutat també ha tingut aspectes negatius, com ara la massificació o l'especulació immobiliària.

— Barcelona s'ha convertit en una ciutat de serveis, una mica parc temàtic i imitació d'ella mateixa. És una ciutat molt venuda a la conjuntura. Amb la pandèmia s'ha buidat i no sabem què fer amb els milers de samarretes que teníem per vendre. Però ja s'arreglarà.

De l'Espanya dels anys 80 llegim que "viatjava en un altre tren, a una altra velocitat i per una altra via".

— Espanya va fer una transició modèlica: ningú, ni a dins ni a fora -ni tan sols a l'espai extraterrestre- hauria pogut imaginar que el país fes una transició tan ben organitzada en tots els aspectes. Tècnics, a nivell de reformes econòmiques i de llibertats. Va ser sorprenent. Vam pensar que érem els millors del món fins que la cosa va començar a trontollar vuit o deu anys després, i ara ja no recordem el que va ser. Hi ha una nova generació que ja no ho ha viscut i s'hi aproxima des de la història. Pels que hi érem va ser miraculós.

Va ser a la dècada dels 80 que es va tornar a parlar d'una hipotètica independència de Catalunya: a la novel·la Rufo diu "utòpica". També apareix la visió intransigent d'aquells a qui "molestava" que el català es tornés a parlar als carrers, s'ensenyés a les escoles i aparegués als mitjans de comunicació.

— Volia deixar constància d'un fenomen que no ha tingut el protagonisme de després però que ja estava present, i també dels elements que farien que allò es convertís en el que s'ha convertit. A dins de Catalunya hi havia persones amb unes idees i amb unes altres, es comentaven i es discutien, però formava part del debat normal. Per altra banda, hi havia una incomprensió general de temes com la llengua. Em trobava gent que em preguntava: "¿Por qué habláis catalán, hombre? Es una tontería". No tenia ni arguments per respondre això. Em deien: "Pero si a mí me parece bien, que hablen catalán...". "I jo deia: "A ti no te ha de parecer ni bien ni mal. Nadie ha pedido tu opinión". La incomprensió i el paternalisme van sembrar la llavor del conflicte català, que és de molt difícil solució.

El debat es va polaritzar fins a un punt que va fer que, tal com diu Rufo Batalla -i potser, en realitat, vostè mateix- "los términos medios no llevaban a ninguna parte". El diàleg i l'entesa van deixar de ser possibles, durant el Procés?

— El conflicte existeix i s'ha de resoldre. No sé quina solució ha de tenir, però hi ha de ser. Jo he viscut aquesta evolució, i com que he estat molt a Anglaterra els últims anys m'ha passat una mica el mateix amb el Brexit. El que a mi em preocupava no eren tant els resultats, sinó sobretot el nivell del debat, allà i aquí. Calia parlar-ne, però en altres termes.

Els canvis a Barcelona van arribar en paral·lel a l'enfonsament del bloc comunista, aspecte que converteix la novel·la, a estones, en una història d'espies, amb l'ombra del príncep Tukuulo, que conspira per recuperar el tron del regne fictici de Livònia.

— El príncep Tukuulo -em vaig passar una mica posant-li aquest nom- representa el món fictici que m'ha acompanyat tota la vida, i que fa que Rufo Batalla faci viatges i visqui situacions extravagants. Alhora, explico el camí de perdició del comunisme i la Unió Soviètica. El comunisme, a la meva etapa formativa, tenia una gran importància. Si no eres del PSUC, n'eres simpatitzant i hi veies el futur. Cuba era una utopia, un somni... A poc a poc, tot això es va anar enfonsant. La gran sorpresa final va ser que quan va caure la Rússia soviètica ningú va sortir a defensar-la. Aquí va passar el mateix amb Franco. Quan va morir, ningú va sortir al carrer a defensar el règim. A la Unió Soviètica va sortir un tanc a donar voltes, com passaria aquí amb Tejero, però no va passar res. El règim comunista estava podrit per dins i va caure.

El defineix com un "sistema obsolet" i "buit de contingut", a la novel·la. Alhora, també el descriu "com un sistema més humà".

— És la meva experiència. Vaig viatjar a molts països de l'Europa de l'Est, i més tard vaig anar a Moscou. Vaig veure que allò era un desastre, que no tenia viabilitat, però alhora havien creat unes ciutats i un sistema que contrastava amb els gulags, les repressions, les tiranies i el culte a la personalitat, que eren la part més visible del comunisme. Moscou té un centre monumental colossal, ple d'edificis enormes i estalinistes, però quan s'agafa aquell metro tan curiós s'arriba a barris de la perifèria amb el seu parc, el seu hospital i les seves escoles. Les cases d'allà eren molt millors que les de qualsevol barri perifèric d'una ciutat occidental. Vaig tenir aquesta sensació a Moscou i també a altres països, com Polònia. Vaig ser allà a l'època de Solidaritat, quan el país s'estava enfonsant però, en canvi, no es veia ningú mal vestit, ningú dormia al carrer... l'organització era perfecta. El comunisme no va caure per raons econòmiques, sinó perquè no tenia respecte per les llibertats individuals. La gent, al final, el que volia era comprar-se uns texans i escoltar rock'n'roll. Si hagués sigut més tolerant i comprensiu, el sistema comunista no hauria estat tan dolent com sembla.

Una de les preguntes que el va portar a escriure aquests llibres va ser què havia fet el franquisme amb la seva generació. Ha trobat una resposta, ara que ha tancat la trilogia?

— Una resposta no la tinc, però sí que he fet una reflexió. Som una generació amb doble vacuna. Estem vacunats contra una retòrica grandiloqüent i no creiem res del que ens diuen. Alhora hem estat educats per un ensenyament religiós, intolerant amb la idea del pecat i de la culpa que ens va convertir en uns gamberros, delinqüents potencials i profanadors, molt sensibles, en canvi, a la tolerància i a la diferència. Vam ser una generació que va permetre canvis importants en la societat, precisament perquè havia viscut sotmesa a la pressió del pensament únic.

Aquest gamberrisme i voluntat profanadora van fer créixer el seu sentit de l'humor?

— És possible. Ens vam educar, paral·lelament al catolicisme molt estricte, amb els còmics. El TBO i el Pulgarcito ens van ensenyar moltes coses. Tot això va ser molt important i molt formatiu en la nostra vida, no tant perquè fos un reflex de la realitat, sinó perquè ens va educar en un món de còmic, que després no sé si ha continuat. Els còmics sempre han estat presents, però no d'una manera tan exclusiva.

El personatge es mostra perplex quan, als anys 90, s'adona que el gust ha canviat i està de moda un engendre diabòlic i venjador anomenat Spawn.

— Als meus fills els agradava molt Spawn, i quan anava de viatge m'enviaven a uns llocs estranyíssims a buscar els nous còmics. Els venedors em miraven de forma molt rara. Em demanaven Spawn i un dimoni amb les banyes tallades.

No devia ser Hellboy?

— Sí! El conec molt bé perquè l'he tingut convidat a casa tota la vida. Els fills van marxar de casa però la col·lecció de còmics de Spawn i Hellboy encara la tenim, igual que conservem la d'El príncipe valiente i El hombre enmascarado, que era la meva. És un món incomprensible per a mi. Jo vinc de Los tres mosqueteros, no entenc algú que ve de l'infern i practica arts marcials.

En Rufo es mostra desconcertat amb el món de finals del segle XX.

— És un món que ja no entén. Ni ell ni jo. Els vampirs han deixat de ser el senyor de la capa que viu en un taüt. Els vampirs ara tenen nòvia! Això em preocupa. Tot això és molt important: el món de la ficció és més important que el de la borsa i de les finances. Almenys per a mi.