BarcelonaL'escriptora, traductora i editora Anna Punsoda (Concabella, 1985) assegura que és difícil tenir una relació normal amb la terra on s'ha crescut. Mirar-se-la amb orgull o menyspreu és, per desgràcia, més habitual que conviure-hi des de l'estima o amb una visió crítica però no destructiva. Al seu últim llibre, La terra dura (Pòrtic), hi explica el retorn als Plans de Sió, municipi de la Segarra on viuen menys de 500 persones repartides en diversos nuclis urbans. Des d'allà recorda la nena que hi va créixer a finals dels 80 i principis dels 90, la noia que en va marxar per estudiar a Barcelona el 2003 i la dona que s'hi ha instal·lat de nou amb el marit, l'editor Ignasi Moreta, i els dos fills.

Després de molt de temps tornes a viure a prop de la teva mare.

— Casa nostra és a les Pallargues, que es troba a tres quilòmetres de Concabella, on hi ha Cal Cinto, la casa familiar on viu ella. L'hem comprat a mitges amb l'Ignasi. Això canvia molt la relació que tens amb un lloc. De petita sentia Cal Cinto com a meva, en el pla emocional. Però a la pràctica no era així, perquè jo era la segona filla d'una filla, i això tenia conseqüències. Quan vaig tenir la meva pròpia família vaig haver de marxar d'allà.

De petita la teva vida ja estava escindida entre dos llocs i ambients. Estudiaves als jesuïtes de Raimat, i entre setmana vivies a Lleida, però passaves els dissabtes i diumenges als Plans de Sió. "Vaig créixer entre dos mons –escrius–: uns nens de ciutat castellanitzats amb segona residència a la Cerdanya i uns nens de poble catalans amb pares pagesos o escorxant pollastres a la Cooperativa Agrària de Guissona". Amb qui et senties més còmoda?

— Per classe social em sentia molt més propera als nens del meu poble. La diferència amb ells era que a casa meva es valorava més la cultura, i això venia segurament per part del meu pare. Soc una falsa il·lusió de la classe mitjana dels anys 90. El poc sistema de poder que va crear el pujolisme va donar una classe mitjana fugaç que potser per relació socioeconòmica venia de la classe menestral, però per aspiracions culturals pertanyia més a la classe mitjana. Això es va enfonsar a partir del 2008, quan es van encadenar diverses crisis econòmiques.

Des de molt aviat ja necessitaves escapar-te del teu entorn més immediat. Dues dècades després de viure a Barcelona, on vas estudiar Periodisme i Filosofia, has triat "rearrelar-te", apropar-te a alguna cosa "que s'aguantés".

— La Segarra em donava el material, i el que jo he necessitat és donar-hi forma, reinterpretar-la d'una manera que em servís. He escrit La terra dura per fer-me un relat propi dels orígens, perquè els relats que tenia disponibles no em servien. I per això he necessitat posar en dansa autors com Guillem Viladot i Manuel de Pedrolo, explicar el paisatge en relació a Lluís Companys, i anar a parlar amb gent com la Maria Garganté [historiadora de l'art], el Fermí Manteca [rector de Torà i director de la revista Llobregós Informatiu] i molts altres que s'han pres aquesta terra seriosament, i que me'n donaven una imatge diferent de la caricatura que fa Lo Pau de Ponts. Saps qui és?

No, ho sento.

— És un cantautor, com un dels Catarres, però de Ponent. Fa vídeos dient que està orgullós de venir del Tarròs i no sé què més. Fa vergonya aliena. D'una banda, pel discurs que té sobre els orígens, però també per aquesta masculinitat d'aquí. Sentia que si m'hagués hagut de casar amb algú de la meva terra m'hauria mort. Els homes que jo tenia disponibles per generació i lloc tenien un relat de gènere molt poc sofisticat. La meva asfíxia era doble: tenia a veure amb el lloc on havia crescut i també amb el gènere.

El llibre aborda tot el que implicava créixer sent una nena a la Segarra.

— Fins fa quatre dies, el feminisme ha estat un fenomen de la globalització urbana. Aquí ha arribat tard i malament.

Però ha arribat, oi?

— Està arribant encara per moltes dones que han passat un temps fora i han tornat i per altres que han fet una recerca genealògica de les seves arrels. Parlo de relats com els de la Teresa Ibars, la Vanesa Freixa, la Roser Vernet... o fins i tot la primera novel·la de la Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera, on ja feia una inspecció d'aquests orígens. A Ponent, si passes revista, la majoria d'intel·lectuals són homes. Tens Josep Vallverdú, Josep Guinovart i molts altres. Quan el sentit de comunitat és molt fort, com passa aquí, no pots fer un discurs de gènere de confrontació amb la part masculina. No és la por que m'atura, sinó que soc 100% conscient que tant per la història com per l'economia, la moral i la cultura les vides dels nostres homes han estat molt dures. La vida de les dones, a més de ser molt dura, era anònima. No es podien desenvolupar ni laboralment ni familiar. Hi havia molt de silenci. El que no es deia era tant o més important que el que es deia. A les famílies urbanes es parlen més les coses?

La meva família és mig de Barcelona, mig de Sant Pol de Mar. Hi he passat uns dies i he tornat d'allà amb la sensació que m'havien disparat un tret a cada cama. Al llibre expliques que instal·lant-te a la Segarra de nou has volgut refer el vincle amb la comunitat, i que en canvi a la ciutat aquest vincle queda molt diluït.

— M'agrada aquesta idea de sentir com si t'haguessin disparat a les cames, perquè la sensació que tinc aquí a vegades és que alguna cosa m'arrossega cap a baix.

Un pes, potser?

— Sí. Té a veure amb el control social, o amb el fet que la vida i la mort hi són molt més evidents, presents i salvatges. Això que dic de refer el vincle amb la comunitat passava per treballar a fons algunes coses. La relació amb els pares, amb els avis, amb gent amb qui tinc un lligam emocional però no intel·lectual.

Creus que la necessitat de tornar aquí té a veure amb el fet d'haver tingut fills i de voler que tinguessin una infantesa similar a la teva?

— Si penso en el millor que em va passar entre els zero i els 12 anys diria que empaitar gats per aquest carrer, la meva amiga Anna –que encara conservo– i sortir a la nit fins que després de sopar em venien a buscar. El millor d'haver crescut a la Segarra va ser la sensació de llibertat. I que les fronteres no són tan clares com a la ciutat. A Barcelona, si arribes tard a buscar els nens a l'escola s'estan allà en una saleta i els mestres pensen que t'has oblidat de recollir-los. Aquí, una altra mare de l'escola s'esperarà a la plaça fins que arribis tu i no serà tan traumàtic, ni per a ells ni per a tu. La comunitat fa d'intermediari entre la família i el món.

Vas necessitar marxar de Barcelona perquè "la venjança espanyola de l'1 d'octubre" i "l'espanyolització de la cultura catalana" et feien mal.

— Tinc molt present una reunió de pares en què una mare va aixecar el braç i va demanar si la podíem fer en espanyol. Si no mantenim el català, com l'aprendrà ningú? La colonització i la globalització em posen en una situació de resistència. He necessitat deixar de patir per totes aquestes coses absurdes de país minoritzat.

Aquí el català encara és majoritari?

— Sí. Ja no tinc aquella sensació d'amenaça permanent que sentia a Barcelona. La ciutat és dels bilingües i dels expats. No hi encaixo. I no passa res, perquè tenia un lloc on podia tornar. Potser d'aquí deu anys la Segarra s'ha omplert de granges i plaques solars i també perdem aquesta batalla.

Al llibre expliques que la vostra casa l'han batejat com la Biblioteca i que al teu marit, l'Ignasi, li diuen el Francès. Als pobles hi ha mots i sobrenoms per a tothom. Ho portes millor que quan eres petita?

— Sí. Les etiquetes que em puguin penjar ara ja m'estan bé. De petita em veien com la filla d'un alcohòlic. Els meus pares van ser els primers divorciats de la comarca. Tot allò sí que em feia més mal. Ara he guanyat molta seguretat, i tinc la impressió que les dinàmiques de poble ja no m'afecten. El meu món d'ara és la família i les relacions que jo trio. Sempre hi ha aquella persona que voldria que em mirés diferent, o que tingués una opinió més favorable, però en termes generals no m'importa gaire el que els altres pensin de mi.

Recordes que durant l'adolescència l'alcohol i la cocaïna abundaven a la Segarra. I també els cotxes amb motors trucats que sovint acabaven accidentats, amb víctimes mortals.

— Per què uns ens vam salvar i els altres no? És una pregunta que m'he fet sovint. Diria que té a veure amb la capacitat de cultivar una vida interior. Els que més o menys teníem aquesta habilitat ens n'hem sortit. Els nihilistes que no van trobar sentit en les relacions humanes ni en una manera de ser al món es van estimbar. Durant molts anys la religió va reunir-nos i ens va donar els motius culturals bàsics. Després això es va enfonsar i cadascú es va agafar on va poder.

On et vas agafar, tu?

— Als llibres, clarament als llibres. I també als idiomes.

La religió també va ser important, per a tu, oi?

— Sí. M'ha costat molts anys alliberar-me del catolicisme més tronat. Molts anys, moltes lectures i moltes converses amb l'Ignasi Moreta. En la figura de Déu s'hi ajuntava la idea d'algú superior, la comunitat, la mala consciència... i era la veu d'algú que et deia que estaves fracassant. Tot això tenia un pes brutal sobre meu. M'ha costat molt de temps entendre que la religió no té a veure amb tot això.

No hauria de ser una vigilància opressora, o algú que et jutja constantment.

— Exacte. El que em sembla més positiu de la religió és la comunitat que crea i la possibilitat de viure-la a la teva manera. Alliberar Déu de l'altaveu politicomoral està bé.

A mesura que has anat madurant t'ha passat el mateix amb la catalanitat? Ara la vius d'una manera més personal, a banda de l'escepticisme per la classe política?

— El pujolisme va ser una manera de no assenyalar l'elefant que hi havia dins l'habitació. Es va abraçar el catalanisme des d'un punt de vista en principi cultural, a través de la intervenció lingüística i de grans eines de creació de comunitat... Però al final res de tot allò es va culminar políticament i el conflicte va continuar sent latent. Ens van fer creure que durant anys s'havien repartit el país entre socialistes urbans i progressistes i gent de dreta, carlistes i tancats del món rural. No era així. La repartició del país va ser entre la immigració arribada de les Espanyes i la Catalunya profunda. Això va passar durant dècades, fins que va saltar pels aires amb el Procés i l'aparició de Ciutadans, a qui van votar gent suposadament d'esquerres que eren els perdedors de la Guerra Civil, amb una ment oberta en molts temes, però que a l'hora de decidir una adscripció nacional, el seu marc era l'Estat. El nostre problema és relligar el país amb eines que siguin alhora culturals i polítiques.

A La terra dura escrius: "Si Catalunya té algun futur passa per transmetre la catalanitat als nouvinguts".

— La clau és que nosaltres sols no arribem a la taxa de reemplaçament. De la manera com aculturem tota la gent que ve aquí a treballar en depèn la supervivència de la nostra llengua i de la comunitat nacional. I per fer això calen molts diners, perquè a algú que acaba d'arribar de Bulgària li és igual fer-se català o castellà. El que compta és si el català li serveix per fer coses.

El llibre tracta també sobre la diversitat creixent que hi ha a la Segarra. Hi ha comunitats importants de romanesos, ucraïnesos, senegalesos...

— Tenim la sort que l'alcalde de Guissona és bastant raonable i entén que quan arriba algú se l'ha d'empadronar, perquè aquella persona no pot estar sense uns serveis mínims. Ell és un bon exemple de l'esforç col·lectiu, al qual cal sumar-hi treballadors socials, mestres i gent de les entitats civils. Tots ells fan una feina molt positiva. A l'altra banda, en canvi, tens les dinàmiques generals de país i de l'Europa decadent on som. Aquesta gent que ve queden a les perifèries dels nuclis de decisió. No saben que, a més de deures, tenen drets, i que també es poden implicar en la comunitat. Hi ha molta immigració, però no pinten res. Si això canviés, tant ells com nosaltres hi sortiríem guanyant.