Literatura
Llegim  /  Crítiques 09/06/2022

Guillem Viladot, amb 'v' de 'versàtil' i 'voraç'

Comanegra publica la novel·la inèdita 'Somni d'un apotecari d'estiu'

Pere Antoni Pons
3 min
Guillem Viladot, a la dècada dels 90

CampanetL’actitud creativa i la trajectòria intel·lectual i cultural de Guillem Viladot (Agramunt, 1922 – Barcelona, 1999) es van caracteritzar per la voluntat militant i disciplinada de no renunciar a res. Home polièdric i de curiositats infinites, Viladot sempre va abordar l’art i la literatura com una maniobra d’incorporacions, de multiplicacions, d’assumpcions, de mescles. Així ho deia ell mateix: “Tot aquell que es posa tossut en un sol llenguatge no és pas per defensar-lo, sinó per amagar els altres que ignora”.

Pau Minguet, el comissari de L’experimentació incessant, la interessantíssima exposició d’assemblatges, collages i objectes trobats de Viladot que es pot visitar actualment als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, a Barcelona, ho recalca al text del catàleg dient que l’autor d’Els infants de Riella “va combinar la poesia convencional amb l’experimental, la narració amb els objectes poètics, els articles d’opinió a la premsa amb els ready-made, i la professió d’apotecari amb el món de l’art, el pensament i la cultura”. Viladot s’escriu amb v de versàtil i de voraç.

Una cadira baixa coronada per una forca llarga que apunta al cel, un ventilador damunt d’una petita peanya de fusta que té una ploma blanca enganxada a cada una de les seves quatre aspes, unes tenalles col·locades de tal manera que semblen una petita escultura i que atrapen un os gruixut on hi ha clavat un clau, una dalla amb quatre ous de fusta per sargir mitges o mitjons al tall de la fulla: són quatre dels assemblatges de Viladot que es poden veure a Volart. Tots estan fets a partir d’una mateixa fórmula, que consisteix en ajuntar els estris de treball pagès típics del seu Agramunt natal amb uns objectes més o menys excèntrics o impropis que descontextualitzen i redimensionen el conjunt des d’un punt de vista estètic, significatiu i simbòlic.

Somni d’un apotecari d’estiu, una novel·la escrita el 1983 que ara Comanegra publica per primer cop dins el marc de commemoracions del centenari del naixement de l’autor, també funciona com un assemblatge: de textures narratives, de tons i de mirades. Entre l’ocurrència i l’experiment, entre el disbarat oníric i l’al·legoria reflexiva, la novel·la és curiosa però desigual. Té una arrencada fluixa, erràtica i innocent, però, a mesura que es desplega, agafa força i profunditat, i culmina en una bona part final. En el pròleg que ha escrit per a la present edició, Joan Todó apunta els motius i les idees centrals de l’obra i proporciona claus de lectura. Del que diu Todó m’ha interessat particularment la idea que l’onirisme desenfrenat de Viladot té menys a veure amb els surrealistes parisencs que “amb els estirabots de la Colla de Sabadell ” i “la desimboltura montypythonesca de Boris Vian”. També és convincent la connexió que estableix entre la novel·la i un cert Blai Bonet i, sobretot, amb la pel·lícula Teorema, de Pasolini .

Com es relacionen vida i cultura?

Tot i la seva naturalesa de divertimento atrafegat i estrambòtic, la novel·la comença de la manera més convencional: amb la presentació del seu protagonista, l’apotecari Antoni Sanuy i Benet, d’Agramunt, un home culte i benestant, de sabers sedimentats i rutines estables, sense fills i ja en la setantena. Un dia d’estiu de molta calor, l’apotecari es posa a llegir Píndar i queda adormit. El que nosaltres llegirem és el seu somni, en el qual es barregen trens i estacions quasi metafísiques –un De Chirico poc inquietant–, elefants i puces, bandolers i malentesos vodevilescos.

Amb un estil ràpid i a estones enginyós, Viladot munta un relat que defuig qualsevol mena de lògica i que es rebolca de gust en l’extravagància i en la no plausibilitat. Tot plegat té gràcia, però no deixa de fer la impressió de ser un text enjogassat i molt menor fins que es produeix la trobada entre l’apotecari i l’altre protagonista, en Pau, un jove aprenent de maquinista que porta la vocació ferroviària a la sang. A partir dels vincles que es creen entre en Pau, l’apotecari i la filla d’aquest –al somni, té una filla–, i dels diàlegs blaibonetianament poètics i polítics que mantenen, i de la situació pasoliniana a què tot plegat dona peu, Viladot diu coses importants sobre la relació, complicada però fructífera, entre la vida i la cultura.

stats