No ens cal llegir més que les dues primeres pàgines de Robinson, la nova novel·la de Vicenç Pagès Jordà, per saber que el protagonista es diu H., que durant les últimes setmanes ha estat planificant el que ell mateix ha batejat amb el nom d’“operació Comando” i que l’esmentada operació consisteix a entrar d’amagatotis a la casa dels seus veïns quan aquests se’n van de viatge. Tot i que no és fins a la pàgina 61 que descobrim quin és l’objectiu concret i final de la missió, molt abans ja se’ns ha informat que té a veure amb la voluntat de l’H. de “recuperar la tranquil·litat” amb què vivia abans de l’aparició dels veïns. Si li passa com a mi, aquesta premissa argumental farà pensar el lector cinèfil en El gran Lebowski, dels germans Coen, que, més enllà de la barreja de gèneres i la comicitat hilarant de moltes escenes, és simplement la història d’un paio que vol que el deixin en pau i li paguin la catifa que uns bandits li han fet malbé pixant-hi a sobre. En realitat, l’H. de Pagès no té res a veure amb el Lebowski dels Coen: si el segon és un hippy desmanegat, entranyable i carismàtic, el primer té alguna cosa de rarot inclassificable, tràgicament inquietant.

Justament, l’afany de mostrar o d’aclarir què és el que fa de l’H. un home tan particular, què és el que el porta a actuar d’una manera tan curiosa o maniàtica, és un dels motors de la narració de Pagès. Després d’haver accedit a l’interior de la casa dels veïns, l’H. procedeix a inspeccionar-ne totes les habitacions. La manera com Pagès relata els moviments i els pensaments de l’H. mentre porta a terme l’operació són els habituals en la seva narrativa. Fent ús de l’estil indirecte lliure, Pagès adopta un to que combina la fredor analítica de l’assagista i la calidesa del narrador implicat en allò que explica. És un to inquisitivament científic però no amoral, perquè també hi ha un cert estupor i una certa pietat. Això és important, perquè, alhora que seguim l’estranya peripècia de l’H. per casa els seus veïns, anem descobrint qui és, com ha viscut i com viu. Descobrim, per exemple, que és de mitjana edat i treballa de carter, que la seva mare va morir quan ell era petit i que el seu pare, amb qui no s’entén gaire, viu en una residència. Sobretot, descobrim que és poc presentable socialment i que no hi ha res que li agradi més al món que “passar-se tot el temps possible en posició horitzontal”, tancat a casa seva, encaboriat en les seves coses i sense veure ningú. A poc a poc, el que semblava que seria la història d’un home estrany, sorprenent i una miqueta risible, es revela com la història d’un home vulnerable, malmenat per la vida.

Una de les virtuts de la novel·la és la manera com Pagès fa comprensible i compartible pel lector la pertorbada raresa de l’H., que viu en un món gairebé exclusivament mental en què es barregen els records reals i els records falsos, les fantasies consoladores i “de protecció”, les idees delirants i autosublimadores, i els sentiments autèntics. En relació a aquest aspecte, és singularment intel·ligent l’estratègia narrativa que fa servir Pagès per enriquir la novel·la amb diversos personatges i escenaris sense trair la incapacitat de l’H. per interpretar les regles del món i sense deixar en cap moment de ser coherent amb la seva malaltissa tendència a la introspecció claustrofílica. La rica precisió de la prosa i la neta complexitat estructural del conjunt fan de Robinson una novel·la que, a més d’humanament desassossegant, és literàriament virtuosa i potent.