Costa imaginar un escriptor de biografia i trajectòria més soviètica que Txinguiz Aitmàtov (Sheker, Kirguizstan, 1928-Nuremberg, Alemanya, 2008). Fill d’un kirguís i una tàrtara, va créixer en l’època que el seu país –sotmès a l’Imperi rus des de finals del segle XIX– s’estava convertint en una peça més de la colossal maquinària de la URSS. El seu pare, acusat de nacionalista burgès, va ser executat durant les purgues estalinistes dels anys 30. Tot i això, Aitmàtov va prosperar: va estudiar literatura a Moscou, va treballar al Pravda, va ser llegit massivament i traduït a desenes de llengües, va rebre el Premi Lenin (el Nobel comunista)... Més soviètic, impossible. 

I, tanmateix, la novel·la breu Jamila, un dels seus títols més coneguts, que ara ens arriba en català en una traducció de Marta Nin, és d’un sovietisme si més no dubtós. És cert que quan es va publicar, l’any 1958, Stalin ja havia mort i s’havien obert escletxes de claror en la foscor totalitària del règim. I és cert, també, que el fet que la novel·la transcorri en un entorn eminentment prepolític, el Kirguizstan més rural durant la Segona Guerra Mundial, fa possible que certs debats ideològics explícits es puguin esquivar. Així i tot, el rerefons patriòtic de l’obra –una declaració d’amor a la tribu i a la terra, no a l’estat–, el tractament de la natura i dels personatges –poèticament panteista i humanista– i el missatge de l’obra –que vindria a dir que “la veritat de la vida” i la llibertat són més importants que els vells prejudicis, la tradició, la moral comunitària i la ideologia– són antisoviètics. O, com a mínim, asoviètics.

Com una pintura de gran format

L’argument és imponent i essencial alhora, com una pintura de gran format que retrata la vida senzilla d’uns homes i unes dones, d’una comunitat, mentre es desplega i evoluciona dins la magnificència panoràmica d’un paisatge que els supera però també els abraça, els dona sentit i els explica. Som al tercer any de la guerra contra els nazis, és a dir el 1944, en un remot poblat del Kirguizstan profund, on conviuen, en una forçada harmonia, la fe islàmica, els costums seculars de l’indret i la col·lectivització estatal ara posada tota ella al servei de l’esforç de guerra. Com que la majoria dels homes són al front lluitant contra els nazis, la feina dura d’arreplegar el gra, posar-lo dins sacs i dur-lo amb carretes fins a l’estació de tren recau en les dones i els marrecs. Els dos protagonistes de la novel·la són, justament, una dona jove, casada però amb el marit al front, i un marrec, el narrador i el cunyat (tot i que els vincles familiars són complexos i l’autor els explica amb detall) de la dona.

L’aparició d’en Daniar, un desconegut que ha estat al front i en torna ferit, ho capgira tot. El món etern i estable de les estepes immenses, dels cels infinits, de les valls i els rius i les muntanyes que sempre són com són, és enriquit de cop per l’amor prohibit entre un home i una dona. A través dels ulls innocents però perspicaços del seu narrador, Aitmàtov ens ho conta amb una agilitat de contarella antiga i una sensibilitat de poeta que té més fe en les epifanies del cor que en les lleis i tabús clànics i en les doctrines de la política.