Finalment el Teatre Nacional de Catalunya -fins ara altament masculinitzat- s’ha animat a incorporar autores teatrals en plural i amb voluntat visibilitzadora. I ja refredàvem el cava quan, com si es tractés de la Medusa, l’endimoniada pandèmia ho va aturar tot, també el programa Epicentre pioneres que els anava destinat i que haurà d’esperar. Per anar fent boca tenim aquest volum col·lectiu que el TNC ha publicat amb Arola, que recull un grapat de substancials aportacions en la construcció d’una genealogia que comença a fer el pas de l’acadèmia a les llibreries. Ja tocava.

Hi ha qui creu que les dones van començar aquí a tenir veu amb la Segona República, en aquells anys en què es va produir l’“avançada social femenina” de què parlava una de les seves protagonistes, Aurora Bertrana, en una conferència dictada justament l’any de la proclamació, el 1931. Pensen que -a excepció d’alguna besàvia rutilant com Dolors Monserdà o la Víctor Català- la literatura catalana feta per dones comença pràcticament en plena Guerra Civil amb Mercè Rodoreda i que la primera pedra és Aloma, publicada l’any 1938. No és així.

Sis dècades d’autores

Justament d’aquell any és la primera obra teatral que llegim a Pioneres modernes i la seva autora és la trencadora Rosa Maria Aquimbau. A Marie la Roja ens trobem dins una presó de dones on es respiren els ideals republicans i l’ambient que hi havia aquells dies als carrers: “I soc ací doncs perquè aspiro a una societat més justa, més neta, més digna”, diu la protagonista. A partir d’aquí el volum camina cap al passat, en ordre cronològic invers, fins a arribar al llunyà 1876 amb la peça més antiga, la Teresa de la mestra Dolors Monserdà. Sis dècades de dramatúrgia femenina rescatades gairebé de l’oblit.

A les més veteranes, les citades Monserdà i Català, ancorades al segle XIX, se n’hi afegeixen d’altres ja conegudes com Carme Karr, la fundadora de la revista Feminal -retrat fidedigne del procés emancipador de les dones de les primeres dècades del segle XX-, que amb la peça breu Els ídols fa un retrat impagable de quines eren llavors les relacions matrimonials. Convé destacar el monòleg Les cartes, un tour de force de l’autora de Solitud. També L’huracà, de Carme Montoriol -segona presidenta del Lyceum Club: la primera va ser Bertrana-, on una dona ja madura aspira a viure una segona vida en feliç companyia. I imperdible resulta L’estudiant de Girona, de Llucieta Canya, obra en vers de gran dinamisme que ratifica la gràcia de la controvertida autora de L’etern femení.

D’altres dramaturgues n’ha quedat tan poca petjada que són veritables descobriments, com Maria Lluïsa Algarra o Lluïsa Denís. Mentre que Algarra va ser la primera jutgessa d’Espanya, Denís va ser la dona del pintor Santiago Rusiñol. Destaquen les obres que tenen lloc en escenaris domèstics -amb predilecció per les cases benestants i les masies rurals-, deutores d’un teatre costumista i d’interiors. Però el que més sorprèn és que tenen com a denominador comú la condició femenina. Perquè totes les autores demostren, cadascuna al seu estil, que el subjecte del seu interès són les dones i, principalment, la seva relació amb l’altre sexe.

En la seva majoria, els textos teatrals aquí reunits van ser representats -encara que fos com a teatre radiat- i van poder veure’s en teatres com el Poliorama o el Romea; els van dirigir professionals de la talla d’Adrià Gual o Josep Pous i Pagès. Aquest darrer va posar en escena L’Huracà, de Montoriol, molt exitosa i que va causar un gran escàndol perquè tractava l’incest. Sabem que el teatre és l’art que reflecteix millor l’esperit del temps. Aquí revivim en clau femenina sis dècades del nostre passat que l’escena catalana faria bé d’aprofitar.