BarcelonaEl 24 de març del 1982, les flames van devorar la Cineteca Nacional de Mèxic. Tres persones van morir i la memòria fílmica del país va desaparèixer. Evidentment, els rumors sobre un possible incendi intencionat van córrer com la pólvora. En aquella època, Margarita López Portillo, germana del president José López Portillo, controlava la televisió pública, el cinema i els mitjans de comunicació, i ho feia d’una forma tan manipuladora que tothom va començar a dir-li ‘la Pésima Musa’. De fet, una de les primeres mesures que va prendre quan va arribar al poder va ser la d’empresonar una trentena de personalitats, moltes de les quals eren productors, directors, guionistes i gestors culturals. Aquell incendi, per tant, sempre va estar sota sospita. I és que parlem de Mèxic, el país de la corrupció, el narcotràfic i la desesperança.

La nova novel·la de Juan Villoro comença amb aquella Cineteca reduïda a cendres, però de seguida salta al 2014, moment en què trobem el director de cinema Diego González amenaçat de mort després d’haver estrenat un documental sobre un narcotraficant, el Vainillo, a qui la policia va enxampar quan es va acabar el rodatge. El públic va criticar la pel·lícula per considerar que blanquejava la figura d’un assassí i, al mateix temps, el delinqüent va acusar el director de ser el responsable de la seva detenció. Diego González, doncs, ha de tocar el dos ràpidament i, gràcies a l’ajut d’un productor català carregat amb massa secrets -i remordiments-, acabarà anant a petar a la ciutat perfecta per desaparèixer: Barcelona.

Lligams entre la corrupció catalana i la mexicana

Val aquí la pena recordar que Juan Villoro no és només el net del filòsof d’origen català Luis Villoro, sinó que ell mateix va viure a Barcelona durant una bona temporada i que, per tant, coneix la nostra cultura sobradament. I és per això que, a La tierra de la gran promesa, fa una descripció acurada tant de la ciutat com del tarannà dels seus habitants. Una descripció en què, per cert, no sempre hi sortim guanyant. L’autor parla de conceptes com ‘el seny i la rauxa’, la gasiveria i la bogeria -temes als quals afegeix notes històriques com, per exemple, que els representants de "la Gauche Divine se volvieron demasiados ricos para seguir pensando"-, i alhora situa els personatges en racons tan populars com el Dry Martini, el Verdi o Montjuïc, afegint la meravellosa idea que, entre les pedres del Gòtic, es barregen els pixums dels barcelonins del segle XV amb els dels actuals turistes. El més interessant de tota aquesta part del llibre és el lligam que estableix entre les comissions convergents del 3% i la corrupció política, immobiliària, turística i artística de Mèxic. En aquest sentit, i per la part que ens toca, és una lectura francament instructiva que, encara que sigui mitjançant una ficció, exemplifica a la perfecció tot allò que hem llegit a la premsa local durant anys.

Però el tema principal de la novel·la no és aquest. En realitat, Villoro ens ofereix una reflexió sobre la situació política del seu país i sobre la responsabilitat que ha d’assumir un artista quan executa la seva obra. Respecte al primer tema, l’autor dibuixa un retrat demolidor d’una classe dirigent més preocupada de penjar retrats d’Emiliano Zapata als menjadors que de seguir la filosofia de vida d’aquell líder camperol, i respecte al segon, Villoro deixa anar una pregunta que, siguem sincers, també podríem formular al nostre entorn: ¿què passa quan els artistes (escriptors, pintors, cineastes i altres mestretites) accepten beques, subvencions i, en general, diners que fan pudor d'interessos polítics? La resposta la trobem entre les pàgines d’aquesta magnífica novel·la.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar La tierra de la gran promesa a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.