Llegim 08/06/2021

De realitats simbòliques i psicologisme sobrenatural: els contes de Daphne du Maurier

Les Altres Herbes publica 'La pomera i altres contes'

Pere Antoni Pons
3 min
L'escriptora Daphne du Maurier

BarcelonaUn dels fenòmens més rellevants per a la cultura catalana del que portem de segle XXI ha estat l'eclosió de tota una galàxia d'editorials independents, fundades per editors amb passió per l'ofici i una mirada autoral sobre el catàleg que pretenen confegir. No només han sacsejat el nostre panorama literari: l'han enriquit i ampliat.

Això no vol dir, com sovint es vol fer creure, que els segells històrics i més o menys grans ja només publiquin banalitats adotzenades i comercials i que els segells (petits i mitjans) independents publiquin per sistema joies desconegudes, meravelles atrevides, veus insòlites i personals. Hi ha de tot (gairebé) pertot. Però que l’actual panorama literari català està millor que mai és un fet que només es pot negar per nostàlgia mentidera o catastrofisme ressentit. Tot és millorable i el cofoisme és repugnant, però és d'idiotes no celebrar el que funciona. Les Altres Herbes, una iniciativa conjunta de l’Editorial Males Herbes i L’Altra Editorial, és en part una celebració de l'ofici d'editar.

Concebut com un projecte col·laboratiu per publicar clàssics moderns d'arreu del món, el primer títol que tragueren, a finals del 2020, va ser Flors per a l’Algernon, de Daniel Keyes. Ara arriba el segon: La pomera i altres contes, de Daphne du Maurier (Londres, 1907 – Cornwall, 1989), en una traducció solvent de Marta Pera Cucurell. Els editors reincideixen, per tant, en un tipus de literatura que desborda els límits del realisme però alhora capta amb expressivitat i energia la dimensió psicològica, moral i emotiva de la realitat i dels homes i les dones que la poblen.

Fotograma d''Els ocells', de Hitchcock

Més enllà d'Els ocells

El present recull, publicat originàriament el 1952, consta de set contes. El més famós és Els ocells, gràcies a la pel·lícula que en va fer Alfred Hitchcock el 1963. (Du Maurier també és l’autora de la novel·la Rebeca, també adaptada magistralment pel cineasta anglès.) El conte no és tan poderós i complex com la pel·lícula, però déu n’hi do la inquietud que genera, la plasticitat amb què l’autora descriu el comportament insòlit de masses assassines d’ocells i la precisió esgarrifosa amb què relata la lluita per la supervivència dels seus personatges. Més enllà del canvi de protagonistes (al conte, són un granger i la seva família; a la pel·lícula, un home i una dona que s’atreuen, i la mare d’ell), la diferència més substancial és de localització: Hitchcock va traslladar a un poble de costa californià el que Du Maurier havia ambientat en un poble de costa anglès. És un canvi no només d’escenografia: si el terror de la pel·lícula té un simbolisme de caire psicoanalític, al conte és de caire sociohistòric, perquè els ocells remeten als (aleshores encara recents) bombardejos nazis durant la guerra.

El record traumàtic dels bombardejos també juga un paper destacat a Fes-me un altre petó, foraster, un conte que sembla que funciona segons els patrons clàssics del policíac (un narrador escèptic però noble, una dona encantadora amb maneres de femme fatale, una situació familiar però estranya) i que, finalment, fa un gir xocant de ressonàncies de nou sociohistòriques.

En la literatura de Du Maurier, la realitat no és mai literal, sempre té un rerefons simbòlic, i fins i tot de vegades sembla que la psicologia humana hi té alguna cosa de sobrenatural. En són una mostra els contes La pomera (un vidu manté una relació tempestuosa amb una pomera, potser la reencarnació arbòria de la dona morta) i Monte Verità, una història d’amor i de fantasia tètrica i emocionant.

Més fluixos són El fotògraf (sobre la crueltat en què desemboca un avorriment bovarià), El vell (amb un cop d’efecte final fantasiós o delirant) i Cap motiu (una intriga detectivesca, una apologia de les mentides pietoses). Tot i ser més fluixos, permeten confirmar les principals virtuts narratives de Du Maurier: un domini segur del to i el punt de vista i una prosa lúgubrement elegant.

stats