Llegim 13/05/2021

'Napalm al cor': riquesa i risc de l'ambivalència

Pol Guasch ha guanyat el Premi Llibres Anagrama amb la seva primera novel·la, ambientada en un món de geografia i temporalitat indefinides

Pere Antoni Pons
2 min
Pol Guasch

CampanetEn literatura, igual que en cinema, és molt prima la línia que separa el que és evocador –subtil però substanciós, lacònicament suggeridor però alhora poderosament expressiu– del que és confús, superficial, simplement difús o massa abstracte. Napalm al cor, l’obra amb què el poeta i narrador Pol Guasch (Tarragona, 1997) va guanyar el sisè Premi Llibres Anagrama de novel·la, intenta mantenir l’equilibri sobre aquesta línia tan prima durant més de dues-centes pàgines, i de vegades ho aconsegueix i de vegades no.

Ambientada en un món de geografia i temporalitat indefinides, gairebé tot és inconcret i ambivalent a Napalm al cor, almenys en el seu punt de partida: s’hi retrata un ambient aparentment postbèl·lic, encara militaritzat i fins i tot feixistitzat, però no tenim clar ni per què va haver-hi la guerra ni qui hi va lluitar; sabem que el protagonista i narrador és un noi jove, orfe de pare, que detesta l’home amb qui la seva mare s’entén i que té una relació d’amor i desig –prohibida i furtiva– amb un altre noi, però no sabem ni com es diu ni tampoc com és ni què vol...

És cert que, a mesura que la novel·la va avançant, deduïm que més que no pas una guerra el que hi va haver va ser una ocupació militar –els ocupants, armats, parlen una llengua diferent del protagonista–, i és cert que l’objectiu del narrador protagonista va prenent forma –vol viure, parlar, estimar i desitjar en plenitud, és a dir, en llibertat–, però l’ambivalència general, de ressonàncies al·legòriques, no arriba a desaparèixer mai del tot. Aquesta ambivalència, a més, és potenciada pel fet que la novel·la està formada per capítols breus, vinculats mitjançant el·lipsis, que funcionen com flaixos d’escenes sobre una pantalla fosca, com blocs de veu que s’alcen enmig d’un silenci dens.

En alguns moments, tanta ambivalència resulta forçada i té un aire de misteri superficial, com quan el narrador fa referència a “quan va començar tot” i diu que “no sabíem que uns anys després vindria tot allò” –aquesta incapacitat de verbalitzar sense embuts la realitat podria ser conseqüència del tabú d’un trauma, però la loquacitat del narrador, de vegades continguda i de vegades exuberant, ho fa poc plausible–. Ara bé, quan l’ambivalència és compensada per la narració vívida d’accions, per reflexions lúcides i per descripcions d’una plasticitat esponerosa i precisa, la novel·la té força. No hi falten frases que semblen versos bons: “L’horitzó es va obrir com un desert tacat”. O: “El paisatge resplendia com un lingot d’or”.

stats