BarcelonaL’any 2002, Abraham Mohino Balet –que llavors signava amb una i entre els dos cognoms– donava a conèixer “la poesia secreta de Mercè Rodoreda”. Així mateix va subtitular un llibre factici, inconclús i, tanmateix, fascinador, que aplegava les poesies que la barcelonina va compondre a la primeria dels cinquanta, en el seu exili parisenc i ginebrí; un procés creatiu que van seguir de molt a prop, en qualitat d’escrupolosos assessors, Armand Obiols i Josep Carner. 

Aquell llibre va representar, per a qui firma, una sorpresa gratíssima, pel rigor i l’alta qualitat dels versos! Què ho va fer que Rodoreda no es decidís a donar mai a la llum la seva poesia? Segons Mohino, un cop morts els seus dos zelosos consellers, “deixen de tenir sentit per a ella els versos gestats i nodrits a redós de l’un i l’altre”. Fa estrany, però, pensar que un material preciós com aquell pogués quedar dins el “calaix de la posteritat”!

Simbolista i elegíaca

L’editor ja hi va fer una feina excel·lent vint anys enrere, que ara perpetua i, si de cas, afina. Els diversos títols: el del volum, Agonia de llum, com també els de les cinc parts de què es compon (“Món d’Ulisses”, “Albes i nits”, “D’amor i de mort”, “Illa dels lliris vermells” i “Bestioles”), són obra d’ell; presos, tot sovint, de versos de la poeta. El concepte d’agonia –en uns versos de to preferentment crepuscular– hi apareix ara i adés, com la denominació Illa dels lliris vermells. L’edició d’Angle –és incomprensible que, en aquell moment, el món literari del país no rebés amb agraïment meravellat aquell volum!– incloïa un text de Joaquim Molas, “La Rodoreda que vaig conèixer”, que ha desaparegut del volum de Godall. Aquest, en canvi, inclou una explicació liminar de l’editor, titulada “Vint anys després”, en què llegim que Agonia de llum “ha aconseguit de fundar la imatge de la poesia de Mercè Rodoreda”. Tant de bo aquesta nova edició, més fàcil de manejar que la precedent, converteixi la lírica rodorediana en molt menys secreta. Per la dicció simbolista i la intenció elegíaca dels sonets —la forma estròfica més estimada per l’autora—, Agonia de llum em sembla una obra gairebé equiparable a la que aplega la poesia completa de Màrius Torres (i, per al meu gust, molt superior a la que recull la poesia completa de Rosa Leveroni, contemporània dels dos anteriors).

Es tracta d’una poesia de factura impecable, la perfecció de la qual pot semblar, d’entrada, que en difereixi l’emoció. Cal endinsar-s’hi a fons, però: “Jo soc allò que es deixa, allò que fuig i passa”, es plany Calipso. I Ulisses, adreçant-se a Nausica, “si, profund com el mar, no em sentís vell”. El mestratge de Carner hi és molt palès: “L’ona s’afona, després s’acarena”, escriu Rodoreda, i a mi em rondava pel cap el carnerià “adés torreja l’ona, adés s’enruna”. Però molt més que les semblances en el to és la consemblant concepció de la poesia de tots dos: artefacte artístic d’una closa bellesa que serveix per expressar la vària passió humana. Jo m’estimo més la Rodoreda que treballa servint-se de referents de la naturalesa que la que compon partint del mite. Mohino en revela altres influències: grecs i llatins, la Bíblia. Però també Rilke, per l’atracció òrfica, Riba, fins i tot Baudelaire. Aquesta darrera em costa una mica més de veure, tot i que alguns versos sí que, resoludament, semblen abonar-la: “Aquest diví licor, // fresc com la mel antiga, beveu, tristos amants, / adorables cadàvers que un sol desig confina”. Sí, Rodoreda és una poeta amb majúscules!