Què passa quan els ideals ètics i polítics d’un escriptor estan en contradicció amb la seva concepció de la societat i de l’existència, amb les lliçons que ha extret de la seva experiència de la vida i del món? Socialista convençut, el nord-americà Jack London (1876-1916) creia, això no obstant, que el món és sobretot apte per als forts, els supervivents i els espavilats.

El resultat d’aquesta contradicció estructural irresoluble és una literatura molt física, de gestos concrets i escenes contundents, que explora la psicologia humana a través de l’acció i en què tot hi és extrem: els climes, els paisatges, la crueltat, la generositat, els saqueigs, les circumstàncies socioeconòmiques –les privacions– i tot el que cal fer per sobreposar-s’hi o superar-les. Ho comprovaran els lectors de l’antologia de contes que n’ha publicat Comanegra, L’inevitable home blanc, amb traducció de Jaume Creus i pròleg d’Adrià Pujol.

En els contes de Jack London, la naturalesa salvatge no és gaire diferent del capitalisme salvatge. Els llops, els buscadors d’or, els paisatges gelats i hostils, les feines dures, els ambients de pobresa: tot es mou segons les lògiques de l’explotació i de la crueltat, tot funciona gràcies a uns mateixos mecanismes implacables de ferocitat i de brutalitat. També l’or i el menjar, la cobdícia i la gana, es regeixen per unes mateixes lleis. Són les lleis de la necessitat, de la voluntat i de la força. Has de ser violent per sobreviure en un entorn de violència –Alaska i el nord del Canadà, les illes dels mars del sud habitades per "salvatges" i assaltades per tota mena d’imperialistes i negrers–, i, per prosperar-hi, ja has de ser directament bestial. Això és el que ens ve a dir London, i ens ho diu amb una prosa sensorial i tallant, matèrica i crispada, d’humanista darwinista. Prosa de primari que ha viscut molt, prosa d’animal que ha llegit moltíssim.

L'humanisme socialista de Jack London

A la vegada, però, els contes de London són plens d’humanitat. A Encendre un foc, una obra mestra del gènere, un home imprudent necessita escalfar-se si vol salvar-se de morir congelat, però no hi ha manera. El cop de geni de London és que ens explica el relat a través de dos punts de vista, el de l’home i el del gos que l’acompanya, i, com que a la bèstia "el seu instint li contava una història més certa que la que li contava a l’home el seu seny", és aquesta la que sobreviu. Quantes coses va aprendre Hemingway de London! El conte en què més explícit es fa l’humanisme socialista de l’autor és A la salut de l’home del camí. Un fugitiu que ha robat a una poderosa empresa és ajudat pels altres personatges: la justícia de vegades no té res a veure amb la llei.

I després hi ha el tema del racisme. Sí, la majoria d’aquests deu contes són plens d’un llenguatge que avui no pot ser sinó considerat racista, i molts personatges fan gala d’un supremacisme blanc esgarrifós. Voldria veure, però, com llegiríem alguns d’aquests relats, per exemple L’inevitable home blanc –"l’home blanc és inevitable, és el destí del negre"–, si penséssim que el seu autor és Joseph Conrad en lloc de Jack London. Potser el que a moments ens sembla racista passaria a semblar-nos una invectiva sarcàstica contra l’estúpida i fanàtica cobdícia de l’home blanc.