Som a l’hivern del 1983. La Karin (nom de pila de l’autora) té setze anys i passeja sola pels carrers de París. Ha marxat de Nova York amb la seva mare en contra. Porta un abric blau i el barret vermell de la mare, com una Caputxeta Vermella a punt de topar amb el llop. En una nota té la direcció d'A., un famós fotògraf quarantí de moda que promet portar-la a les pàgines de la revista Vogue. El llop. Dècades després, mentre el seu món interior i el món que l'envolta s'enfonsen, la dona del 2021, que viu a Oslo amb el seu marit, els seus fills i el seu gos, com a dona adulta, no està segura del que va passar realment en aquell moment. Els records s'han tornat difusos amb el temps i canvien de forma constantment. La Karin també es pregunta si pot confiar-hi, en els seus records. En resum, la protagonista intenta comprendre l'adolescent rebel del 1983 i es veu impel·lida a afrontar el seu record més secret: la relació de poder que va néixer entre ella i A. i que va desembocar en diverses trobades sexuals. L’alcohol i la cocaïna s’inclouen en la dieta diària de les models joves.

Obrint-se pas a través de capes d'oblit i de memòria, posarà al descobert l'abús, la manipulació i la vergonya que no l'han abandonada des de llavors; els vòmits, el malestar i la manca de desig que sentia en veure a plena llum del dia el fotògraf adormit, convertit en l'home gran de pell foradada. Com va fer a la novel·la Inquiets, nominada al Premi Llibreter 2022, Linn Ullmann (Oslo, 1966) s'embarca en un viatge obsessiu al passat per no trontollar en el present. Lluny de limitar-se a recrear un episodi dolorós, Noia, 1983 és una emocionant i de vegades descarnada reflexió sobre el poder i la impotència, el desig i la vergonya, que ha estat considerat un dels cims de la literatura noruega de l'última dècada.

Per a Ullmann no hi ha frontera narrativa entre la novel·la i l’autobiografia literària. Com a lectors, seguim la protagonista-autora fent passejades amb el seu gos, vell i afectat de gota, a Torshov. Caminen pel Torshovparken –ella, el gos i l’ansietat que no l’ha abandonat en tota la vida–, compta els arbres i, al mateix temps, intenta endreçar records i sentiments. En escriure el llibre, es processa l'esdeveniment a París. La reconciliació amb la persona que era quan tenia 16 anys la torna a posar-se dempeus, la vida reprèn el seu ritme normal: el menjar comença a tenir bon gust. La novel·la és també una novel·la de teràpia, de purificació de la memòria personal. 

Pel que fa a coincidències temàtiques amb d’altres autores, Noia, 1983 es dona la mà amb L’amant, de Marguerite Duras, però sobretot amb Estiu 58, de la gran Annie Ernaux. Ja en l'edat adulta, Ernaux intenta, amb l'ajuda de fotos antigues, entendre la noia que era l'estiu del 58. Escrivint sobre aquest moment de la seva vida, l’autora troba la reconciliació amb el passat. Tots dos llibres parlen del desig sexual, del plaer de l'atenció i del poder de ser un objecte sexual desitjat. Annie Ernaux, molt més profunda, va intentar evitar escriure la història, mentre que Linn Ullmann va lluitar per escriure-la. Per a totes dues, fer-ho va ser alliberador.